Opinió

Diners i talent

A la capital d'un estat centralista com és Espanya és on es poden fer fortunes

És més impor­tant tenir diners que tenir raó. Em sap molt de greu dir-ho, però sovint és així. I ho dic per experiència. Es pot tenir talent i es poden tenir diners, però quan topen dues per­so­nes amb el mateix talent i només una té diners, aquesta aca­barà gua­nyant. Fins i tot es pot asse­gu­rar que la per­sona amb molt de talent, però pocs diners, perdrà sem­pre la par­tida amb el qui és ric i té poc talent. I no estic par­lant de cor­rupció.

Tenir diners dóna segu­re­tat, de la mateixa manera que no tenir-ne crea inse­gu­re­tat. La segu­re­tat va unida a la for­tuna econòmica i tant li fa, que aquesta vin­gui de l'avi que va apro­fi­tar els anys de l'estra­perlo, després de la Guerra Civil, o que sigui resul­tat de l'esforç per­so­nal. Tenir diners acon­se­gueix solu­ci­o­nar molts de pro­ble­mes que, d'altra manera, et donen mal­de­caps. Quan estu­di­ava Dret em deien que hi havia tres poders; el legis­la­tiu recau en el Par­la­ment d'un país democràtic; l'exe­cu­tiu és aquell que cor­res­pon a un govern, nome­nat per un Par­la­ment; el judi­cial és inde­pen­dent dels altres dos i és el que aplica les lleis, o sigui que dóna sen­tit a les lleis en un cas deter­mi­nat. En un sis­tema capi­ta­lista mal endreçat com el que vivim, el poder dels diners té la capa­ci­tat d'exer­cir una influència sobre el legis­la­tiu, sobre l'exe­cu­tiu i sobre el judi­cial.

Aquest poder dels diners sem­pre és una dis­torsió dels prin­ci­pis fona­men­tals d'una soci­e­tat o d'una empresa. Posaré uns exem­ples per fer-me enten­dre. En un estat modern hi ha un poder finan­cer –el dels diners– que pot arri­bar a con­di­ci­o­nar el poder polític –legis­la­tiu o exe­cu­tiu– o fins i tot el judi­cial. La capi­tal finan­cera d'Europa és Lon­dres, amb una city que és la seu de grans bancs i grans fons d'inversió.

Hi ha una demanda força gene­ral a Europa perquè s'apli­qui el que se'n diu la taxa Tobin –el nom de l'eco­no­mista que la va pro­po­sar– que s'apli­ca­ria sobre els movi­ments inter­na­ci­o­nals de diner. Es tracta d'un impost petit sobre mili­ons d'ope­ra­ci­ons que es pro­du­ei­xen cada dia i que es fan amb un marge pre­vist de bene­fici, també petit. Aquells que s'hi opo­sen són els ban­quers de la city lon­di­nenca, que serien els pri­mers per­ju­di­cats. Com que aquests ban­quers paguen impos­tos al govern britànic, tenen una clara influència sobre les seves deci­si­ons, ja que el govern s'ho pen­sarà dues vega­des abans de reduir els seus ingres­sos.

Un cas més pro­per a nosal­tres: els rics de Madrid tenen molts més diners que els rics de Bar­ce­lona –o de Cata­lu­nya–. I en tenen més no pas perquè tin­guin més talent sinó perquè a la capi­tal d'un estat cen­tra­lista com és Espa­nya és on es poden fer grans for­tu­nes. A la llotja del Barça, al Camp Nou, es poden fer nego­cis de cen­te­nars de milers d'euros –és un dir–, men­tre que al Ber­nabéu, a Madrid, par­len de mili­ons d'euros. I repe­teixo que no parlo de cor­rupció. La pro­xi­mi­tat al poder cen­tral per­met més guanys que la pro­xi­mi­tat al poder autonòmic. Em sap greu que tenir diners sigui més impor­tant que tenir raó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.