Futbolista esportista?

S'imagina vostè un nedador en plena competició, agafant el rival pel banyador per frenar-lo? O un nedador sortir del seu carrer, desviar-se expressament i passar davant d'un altre nedador per obstaculitzar-lo i evitar que segueixi avançant? S'imagina un jugador de tenis pujar els escalons de la cadira de l'àrbitre principal amb expressió amenaçadora i posar-se a cridar a un pam de la seva cara? I un ciclista que en un descens vertiginós d'un port desplacés amb la mà el ciclista rival? Tot això costa d'imaginar i seria sorprenent i insòlit, certament, però en canvi és possible i molt habitual en aquest esport tan especial que és el futbol. El mundial que ahir es va acabar ens ha tornat a ensenyar moltes imatges d'aquesta classe, escenes amb futbolistes utilitzant males arts cap als seus contraris. És evident que no són pas tots els futbolistes que les practiquen, però són tan habituals (“el futbol és així”, potser dirien alguns) que al final ningú s'estranya de veure aquests comportaments antiesportius. Dues, tres, quatre càmeres enregistren l'escena, mig món ho veu amb tota precisió però el futbolista seguirà fent de les seves en el proper partit, sense avergonyir-se'n, sense recriminació del seu entrenador ni del públic. Altres vegades el futbolista rep un petit copet del rival, insignificant i involuntari, però ja el tenim rodolant per terra cridant i gesticulant com un posseït, amb les mans agafades a la cama suposadament destrossada per l'impacte i amb mostres d'un dolor tan insuportable com fals. Pocs segons després d'aquest teatre l'esportista (mereix realment ser denominat esportista?) torna a córrer, curat miraculosament, com si res. No hi ha cap esport en què tot això passi tant i amb tanta freqüència, cosa especialment greu perquè el futbol és el més seguit i practicat; comportaments i actituds que són un pèssim exemple per a la gent més jove. Milions de persones observem a càmera lenta aquesta comèdia i les actituds antiesportives, però incomprensiblement ho tolerem. Ens hi hauríem d'oposar radicalment, castigar amb el nostre menyspreu aquests milionaris pallassos i farsants, i al mateix temps premiar i aplaudir els que mantenen una actitud correcta. En el mundial, en els llançaments de falta, es marcava amb esprai la ratlla que la barrera no podia superar. Una ratlla imaginària l'hauríem de marcar als peus dels jugadors antiesportius i comediants. “El futbol és així”, potser sí, però no cal que nosaltres acabem essent-ne còmplices.