Manuel Cardona: gran físic, i compromès

El 2 de juliol va morir el professor Manuel Cardona, una de les autoritats científiques més reconegudes dins de la física de la segona meitat del segle XX i principis del segle XXI. Va néixer a Barcelona, al carrer Pi i Maragall, durant la II República. Es llicencià en física per la Universitat de Barcelona al 1955, rebent el Premio Nacional al millor historial acadèmic de totes les facultats de ciències de l'Estat espanyol. Es traslladà a Harvard on es doctorà (també ho feu per la UCM) i, tot seguit, va desenvolupar una intensa labor investigadora, en centres i entorns industrials (laboratoris RCA a Princeton i Zuric), i docents (Universitat Brown, Universitat de Buenos Aires). El 1971, va fundar l'Institut Max Planck de Física de l'Estat Sòlid a Stuttgart, del qual va ser director i al qual va estar lligat fins als darrers dies.

Les investigacions del professor Cardona es van centrar en l'estudi de les propietats bàsiques dels sòlids mitjançant l'ús de tècniques d'espectroscòpia òptica; en particular, dels materials semiconductors, superconductors i, en els darrers anys, dels superconductors d'alta temperatura. Tenia la rara virtut d'extreure el màxim d'informació possible d'experiments relativament simples, bastint teories sòlides per comprendre els fenòmens físics associats. Va escriure més de 1.300 articles científics i durant els darrers 45 anys ha estat un dels deu físics la recerca dels quals ha tingut més impacte de forma continuada. Va rebre desenes de premis internacionals en reconeixement a la seva tasca científica.

Fou sopluig i mestre de molts joves investigadors, uns 80 d'arreu del món, catalans, espanyols però també sud-americans, en un temps en què les fèrries dictadures eren la forma de govern de molts d'aquests països, i va fer sentir la seva veu des de la recerca i la cultura enfront de règims totalitaris. Va ajudar la ciència al nostre país sent, entre altres, president del primer Comitè Assessor del Sincrotró (l'actual ALBA), membre del comitè científic de l'Institut Català de Nanotecnologia, president del patronat de l'Institut de Ciència de Materials de Barcelona (CSIC) i membre corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Fou investit doctor honoris causa per les universitats Autònoma de Barcelona i de València, se li atorgà la medalla Narcís Monturiol i el premi de la Fundació Catalana de la Recerca i, en l'àmbit espanyol, va rebre el premi Príncep d'Astúries.

Des d'aquí, el nostre agraïment i reconeixement a un català universal que va desenvolupar la seva recerca fora del país però que va dur Catalunya al cap i al cor.