Manifestos unionistes

Aquests dies l'unionisme va desplegant una gran activitat propagandística, de moment en forma de dos manifestos. Un és centralista nacionalista; l'altre, centralista nacionalista federal. Hi ha una coincidència bàsica: la negació del dret a decidir català. Conflueixen en el convenciment que Catalunya, sigui més o menys autònoma, o gens, en tot cas serà el que dictin ells. I els catalans, a creure, agraïts i conformats.

Està bé que l'unionisme es manifesti, que exposi arguments. Encara resulta millor que es vegin les cares i els noms dels subscriptors d'aquestes proclames de democràcia tutelada que ens imposen. No faré pas mofa del fet que entre els signants del manifest del senyor Vargas Llosa i companyia s'hi hagin colat signatures falses com les del Timbaler del Bruc, Franco, Bárcenas, Urdangarin, Pedro Picapiedra, Oriol Junqueras o el Capità Enciam. El que compta és la identitat d'aquells que realment impulsen ambdues mostres d'espanyolisme. No cal citar noms perquè ja són prou influents per fer-se pagar la propaganda. La clau és que, nom amunt, nom avall, són els de sempre.

Aquesta és la gran diferència entre l'unionisme espanyol i el sobiranisme català. En una banda hi ha el mateix discurs amb veu de rogall, estret de pit, monolític, malhumorat, amb versió carca i versió progre per simplificar-ho segons l'adagi que diu que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. A l'altra banda hi ha un moviment que s'està eixamplant, ideològicament, sociològicament, lingüísticament i fins i tot nacionalment, perquè cada cop hi ha més espanyols de cor que amb el cap volen viure en una Catalunya lliure. Reacció immobilista contra heterodòxia hegemònica. Uns estan sempre en contra, els altres som d'anar a favor. Uns volen unir, els altres volem sumar. És justament això: entre el significat d'unir i sumar radica la diferència.