Quilos de manifest

Ningú em convencerà que un manifest, dos o dos-cents tenen cap autoritat davant uns quants milions de vots dipositats a les urnes. I qui ho intenti, que no amagui l'àguila, el jou i les fletxes que porta dins. Un dels problemes de la democràcia espanyola és que no l'ha conquerit el poble, li ha estat atorgada des de despatxos plenipotenciaris, opacs i gens innocents. Per tant, no l'ha concebut, ni construït, ni tan sols inspirat. Li ha arribat en un paquet tancat, ben embolicat i amb llacet inclòs. O lo tomas o lo dejas. I, com diuen els nostres veïns de ponent, “a caballo regalao no le mires el dentao”. Per això en aquesta democràcia tot funciona de dalt a baix. Per cultura i per estructura. Per això la monarquia renova contracte per decret; per això els representants els trien els partits i no els votants; i per això la unitat dels pobles d'Espanya és més important que l'opinió d'aquests pobles al respecte. Les persones humanes que es dediquen a signar manifestos són expressió d'aquesta cultura medieval i, mirant per sobre les seves espatlles, parlen de la gent, del seu país i del seu futur des d'una posició pretesament il·lustrada, des d'un ego galàctic i des d'un menyspreu colossal a la capacitat dels ciutadans de decidir el seu futur. El procés sobiranista català els destapa, a ells i a la seva democràcia orgànica, perquè va de baix a dalt disposat a canviar les coses. Per què deu ser que cap altra comunidad autónoma –en diuen ells– com Catalunya motiva tants quilos de manifest. El dels 2.300 del 1981 per salvar el castellà de la desaparició a Catalunya; el dels 300 intel·lectuals del 2012 per defensar la unitat negant l'existència de cap problema, o els d'aquesta setmana, dels guardians de les essències de la pàtria i dels federalistes que vénen quan ja no cal ni se'ls espera. Tots tenen una cosa en comú: no els interessa l'opinió dels catalans, no volen sentir-la, ni tampoc que l'expressem. En l'afer de la relació amb Espanya, creuen que no tenim ni veu ni vot. S'equivoquen.