Catalunya escalfa motors

De sobte, el panorama ha canviat. Als carrers, al mercat, dintre amb peixateres i carnissers, fora amb hortolans i pagesos verdulaires i fruiters, amb els del mostrador del banc, esperant l'autobús, fent el tallat a la cafeteria o a l'espera del dentista, al gimnàs fent recuperació i gairebé pertot arreu, les converses actuals –jo diria un 90% de les mateixes– versen totes sobre el fet que sembla que ha acabat, millor dit s'ha vençut la mena de recança de parlar de segons quins temes. Per exemple: 1) Què passarà el 9-N? 2) Llibertat a Catalunya! 3) Dignitat i no burles. 4) Els socialistes catalans lluitaran pel dret a decidir? 5) Les urnes ens faran justícia o ens avergonyiran? I molts temes més que el vicedirector del diari, Carles Ribera, va plasmar dilluns passat en el títol d'un article: L'embut s'estreny cap al 9-N. El contingut del mateix, curt, clar, definidor i amb moltes probabilitats de ser profètic, és una lliçó primerenca i sintetitzada del que caldrà que facin –tots a una– els partits promotors i la massa d'independentistes.

Els que recordem els últims espeternecs de la Segona República, sovint més pel que hem llegit de l'època que pel que hem viscut, recordem aquelles expressions que es prodigaven arreu i que la mainada –jo, vuit anys el 1936, en què esclatà la Guerra Civil espanyola amb la insurrecció del general Franco– escoltava sense entendre gaire. Deien els republicans convençuts i addictes que era impossible que Franco, que travessà l'estret amb un reduït grup d'homes, pogués fer altra cosa que el ridícul. Franco confiava en l'exèrcit no addicte, el mateix que ara, que el govern confia en els catalans de dues cares. El govern creia, erròniament, que tenia l'exèrcit al costat. Es veié que, al sud, en bona part del centre, a tot l'oest i en fragments de la resta, els militars restaven al costat de Franco. Molts dels que havien aclamat la República lluitaren contra la mateixa fins arrabassar-la.

Es diu que la història es repeteix, cosa totalment inexacta. Bocins de la mateixa s'assemblen i pot fer aquesta impressió. És perillós fer càlculs de probabilitats i anticipar resultats partint de les xifres estimades de les masses que acudeixen a les crides i inunden espectacularment Barcelona, o una cadena humana cobrint centenars de quilòmetres de carretera. Mesurar l'opinió d'una massa enfervorida pel moment por ser dolorosament erroni i, el que és pitjor, insuficient per donar una lliçó exemplar d'unitat i de patriotisme als espanyols, que diuen que són quatre exaltats i mig els que fan el soroll, però que la suma –petita o grossa– seria contraria per a l'estabilització del trencadís equilibri econòmic i social espanyol. Passarem un estiu difícil, d'ensurts a la madrilenya i de previsions de tota mena per la nostra part. És ben cert que ningú –ni Europa– ens ajudarà. Millor! El mèrit serà nostre solament bo i fent un pas de gegant!