Aquesta terra

M'han vingut els cosins de Colòmbia, els he dut ponent enllà. El caseriu es tornava cada cop més terra campa amb masies esperdigolades i parròquies velles. La carretera resseguia el peu de roca de muntanya, país del de sac i ganxo, de no sé quines trapelleries. La terra s'estenia en camps d'herba acabada de muntar amb bales per al bestiar, deixades per una maquinota grossa. No hi havia un sol camp de blat, tot eren camps segats que en comptes del daurat del blat eren de color entre groc i verdós amb algun estrill de llum. Els arbres voltaven la campa, tocant a la carretera hi havia el roure amb algun om i algun sanguinyol que encara no envermellia i més enllà grups de carrasques donaven una nota de valentia al paisatge de pins. De tant en tant, una filera de nobles pollancres assenyalava les humitats del reguer.

Passaven les masies, gairebé em sabia el nom de totes. La masia catalana, la de debò, té un pendent del teulat amb les ales d'una lloca guardant els pollets. A sota el carener una balconada o cosa semblant rebia el sol on allà temps s'hi assecava el blat de moro. Els corrals per al bestiar i els coberts per al galliner eren com pollets de la lloca.

El paisatge continuava i continuava amb les belles variants de llocs sabuts, però de tant en tant t'espantaves, hi havia un casalot fora de lloc i foraster que deuria ser una fabricota per als pinsos. L'agricultura s'ha tornat industrial i el pagès, el nostre pagès, que no hi ha qui l'atrapi, no s'ha quedat a les antigors, se'ns ha avesat a noves maquinotes.

La terra canviava, obrint-se al castell de Cardona. Allà vam trobar-hi el romànic de l'església d'aquest estil més alterosa i acabada que tenim en aquest país, els pilars s'alçaven tan amunt que les voltes de cruïlla se'm perdien de vista. El gòtic és una pregària espais enlaire, el barroc des de Cardona és una pallassada. Aquell espai ens parla de com l'home arrapat a aquesta terra pot sentir l'eternitat. De tornada la carretera estava encanetrada per un semàfor. Que trista és una ciutat.