Cal reformar la banca
El problema fonamental de la crisi a Espanya va ser la bombolla de l'habitatge. El fenomen va esclatar el 2007 sense que cap ni un dels brillantíssims banquers que van per la vida convençuts de la seva superioritat arribés a expressar la més mínima preocupació pels preus de l'immobiliari. I és que els nostres financers encaixen perfectament en el perfil del self made nothing, és a dir de l'home que s'ha fet a ell mateix i que és un ningú molt satisfet amb el seu propi creador. És amb aquest bagatge que han causat una autèntica catàstrofe de la qual són víctimes les classes modestes perjudicades per una legislació hipotecària antisocial de desnonaments sense dació en pagament de l'habitatge, tal com es permet als països més avançats. És evident que el govern espanyol no s'ha ocupat de salvar Espanya, sinó únicament de salvar els bancs que viuen i actuen per damunt del bé i del mal. Tota aquesta introducció està motivada per la subhasta de Catalunya Caixa (dels clarividents Costabella, Narcís Serra, Todó et alia).
El cas és un perfecte exemple de com es ventilen aquí aquestes qüestions. Tant, que la UE ha demanat explicacions a Madrid atès que el BCE va aportar 5.000 milions d'euros per al rescat de l'entitat que ara per quatre rals es quedarà el BBVA. De com funcionen aquestes coses, n'ha parlat també el Premi Nobel Joseph E. Stiglitz en el seu llibre Els mercats lliures i el naufragi de l'economia global. L'obra arrenca dels anys vuitanta, del relleu de Volcker com a cap de la Reserva Federal i la seva substitució per Alan Greenspan. I Stiglitz ens diu que el sistema que va fracassar tan miserablement no era una cosa que va passar, sinó una cosa que els mateixos responsables van causar. Principalment, és clar, els encarregats del tràfic d'influències de la gran banca. Els que hem sofert molt més modestament també les trompades d'aquest tipus de personatges implacables contra els crítics del seu poder absolut que no es deixen comprar, sabem de la rectitud de Stiglitz. L'avala el fet que aquesta mena de gent el fessin expulsar del càrrec de cap d'economia del Banc Mundial.
Aquests sinistres personatges van cometre, però, dos errors. Primer, infravalorar el problema dels incentius dels venedors d'hipoteques, dels que invertien en productes estructurals i dels accionistes dels bancs. I, segon, no interpretar correctament que els nous productes més sofisticats eren asimètrics pel que fa a la informació: els venedors no sabien gran cosa dels nous productes i els compradors, res de res. És per això que amb la fallida de Lehman Brothers era igual rescatar el banc que no fer-ho, perquè el mal ja estava fet. Per tant, la conclusió del llorejat professor és que necessitem un sistema financer robust i capaç de posar al seu lloc la gent arrogant i cobdiciosa que participa en el mercat.
El sistema també hauria de reconduir la gent mediocre que proposa mínimes regulacions, en lloc de plantejar-se una gran reforma estructural. Ja, el 1975, l'economista J.K. Galbraith va publicar un estudi sobre Wall Street que va esdevenir un clàssic. El títol era El Gran Crash, 1929 i representa un avís sobre el perill d'oblidar. Sosté que no són la regulació pública ni la millora del nivell moral dels financers les que impediran les recaigudes i les seves seqüeles. La causa sempre serà, com en els episodis anteriors, que les il·lusions substitueixin la realitat i, com a conseqüència, que la gent en surti perjudicada. I, en efecte, quan Galbraith va morir, l'any 2006, tal com ell havia pronosticat, la realitat es va imposar amb la crisi del 2007-08. Un altre treball rellevant sobre el perniciós paper de determinats banquers és l'estudi de La caiguda del Royal Bank of Scotland de Ian Fraser o bé La crisi bancària per dintre. La història que no s'ha explicat de Hugh Pym. Finalment, Alex Brummer ha fet la contribució d'Els bancs dolents. Cobdícia i incompetència. I tots coincideixen a dir que els beneficis no poden passar al davant del dret dels ciutadans de comptar amb una banca segura i digna d'una mínima confiança. És a dir, no com ara.
