El xàfec esperat de l'estiu

En la meva memòria, Sant Jaume s'identifica amb calor, molta calor. De menut, anava a la festa major de Salt, al carrer de Sant Romà, on vivien els pares d'una meva tia. El carrer era de terra i els veïns el regaven tot el matí per estalviar-se pols i refrescar una mica l'ambient. Feina inútil: la mica d'aire que circulava entre la porta d'entrada i la que donava a l'hort posterior –totes dues obertes per necessitat– era sempre calent i polsegós. Eren dinars de festa major suats, feixucs, que s'amorosien una mica amb la frescor de les begudes i la fruita que dormien en la foscor de la galleda del pou fins al darrer moment.

Fa uns dies, vaig poder veure les primeres llums de Sant Jaume davant el mar de Colera. Feia, ben cert, força xafogor, però era evident que la nuvolada que avançava de ponent i que ja matisava els rosats de l'aurora acabaria en algun ruixat que canviaria les perspectives del dia. No es va pas fer esperar. Una horeta de pluja persistent, amb acompanyament de llamps i trons i algun moment de calamarsa, ens va girar el dia com un mitjó. La temperatura va baixar de manera remarcable, vam veure poques ullades de sol –sol potent, estiuenc, sempre arran de núvol, que no podíem pas oblidar– i es va instal·lar una calma grisa i contundent entre el cel i la terra. Al davant, un mar de plom, quiet, pesant, amb escames de plata vella. Alguna barca avançant lentament sense rumb definible, deixant una estela pastosa, fugissera o potser aturada amb l'esquer a la canya sense esperança de peix.

A la platja, la solitud d'alguna mainada entossudida a xipollejar les engrunes d'un estiu que sembla perdut, vigilada de lluny per alguna mirada adulta comprensiva però poc participativa. Els visitants del pont de Sant Jaume s'han aplegat a les terrasses dels bars, al passeig o a la plaça de l'arbre. Ha estat un dia d'espera, de retrobament amb els amics i veïns de vacances d'agost, que ja són aquí. Segur que el dissabte i el diumenge esdevindran el primer tast de les vacances reals. Aquest Sant Jaume climàticament desconcertant es fondrà en la realitat de l'estiu potent i definitiu. Ens en refiem.

Al vespre, ja de fosc, sóc a Girona. Els bars i els restaurants són plens, pel que puc veure. No ha plogut, però una espessa negror amenaçadora coronava fa poc Rocacorba i es turons pròxims. Aviat, el primer llampec i un tro llunyà, llarg i profund anuncien el canvi imminent. Al cap de poc, tot són corredisses per evitar el xàfec generós que ens cau a sobre. Les voltes aclofades de la Rambla, de la plaça del Vi, dels vells carrers del primer eixample de la ciutat ens acullen, amb la generositat pètria de sempre. Pluja d'estiu, que és ben rebuda. Una alenada de frescor per a la festa de Salt.