4 preguntes abans del 9
que el poble decideixi
a través d'eleccions i
de la Constitució que
es redacti
Queden poc més de tres mesos per al 9 de novembre. En les darreres setmanes, tinc ocasió de parlar-ne amb molta gent i hi ha preguntes que es repeteixen una i altra vegada. Aprofitaré aquest espai per tornar a contestar les quatre més habituals.
1. “En confiança: ¿vols dir que hi haurà consulta?” És clar que sí. No hi pot haver altra cosa. En tot el debat sobiranista s'oblida massa sovint allò que és més important: que el condueix el poble, que el decidirà el poble. El poder polític ha sabut posar-se al costat del poble i ha decidit, per amplíssima majoria, la pregunta i la data. Això no ho pot canviar el president tot sol, sinó que ho ha de fer la mateixa majoria parlamentària que va prendre la primera decisió, i ho hauria d'aprovar el poble. És pràcticament impossible. “Però, ¿ens ho deixaran fer a Madrid?” I com ho podran evitar si estem decidits a fer-ho? Els tancs no sortiran pas al carrer, això és segur. Tot dependrà de nosaltres. La pregunta, doncs, no és si hi haurà consulta, sinó si, passi el que passi, anirem a votar el dia 9. Depèn de tu i de mi. De tots.
2. “Ens faran fora de la UE?” No, evidentment que no. ¿Algú s'imagina que la UE vulgui incorporar Ucraïna però vulgui expulsar Catalunya o Escòcia? La UE és molt i molt pràctica. I no estarà disposada a perdre contribuents benestants. És cert, però, que les coses s'hauran de negociar, tal com fa la gent civilitzada, encara que el resultat del 9 sigui, com jo espero, un gran sí. Un divorci sempre demana un cert temps. Aquest no en pot demanar gaire. Catalunya és estratègica en molts sentits –també en relació amb Espanya– i Barcelona no serà una capital extracomunitària, tal com no ho serà mai Brussel·les. “I si Espanya s'oposa a la nostra presència a Europa?” Sens dubte, ho farà. Però Espanya és un país feble, amb menys influència de la que ens pensem. ¿Com es pot impedir un divorci polític en una societat democràtica, si una de les parts es vol divorciar de debò? Altra vegada, tot dependrà de la decisió del poble.
3. “Què passarà el dia 10?” Res d'especial, a part d'haver-hi una gran alegria si el resultat és el que molts esperem. Ja he dit que llavors començarà el període d'acceptació, de negociació, de decisió. I això haurà de durar uns mesos, tampoc gaires, perquè una situació de provisionalitat no es pot mantenir gaire temps. De moment, tots continuarem tenint document d'identitat espanyol fins que n'adquirim un altre. Qui es vol divorciar també continua casat fins que no hi ha decisió judicial.
4. “Sí, però com serà la Catalunya del futur?” A mi, em sembla increïble que tanta gent vulgui saber com serà el país del futur quan cap de nosaltres no sap com serà la seva vida ni d'aquí a unes setmanes, perquè també podria ser que ja fóssim morts. Però entenc la pregunta, que revela unes ganes enormes de construir un futur millor, diferent. I això ho comparteixo. Catalunya serà allò que el poble decideixi a través d'eleccions i de la Constitució que es redacti. Altra vegada, com sempre,
la veu i el poder els tindran el poble. I és veritat que haurem de caminar cap a un país força diferent de l'actual, en què constantment hem de fer allò que se'ns mana i no podem fer gran cosa pel nostre compte. El que seria realment terrible seria que el dia 9 no
guanyés el sí. No em vull imaginar la repressió que es desencadenaria. És per evitar això que la consulta esdevé decisiva. La Catalunya independent del futur és necessària i fa moltíssima il·lusió.
