La desigualtat
La tesi bàsica de l'excel·lent llibre de Thomas Piketty és la desigualtat creixent entre les rendes de les diferents franges de població als països desenvolupats. El problema no es planteja de manera general sinó concentrada. Les desigualtats són grans i augmenten a partir dels anys 70 i 80 entre els ciutadans que més ingressos tenen i la resta. En concret, a França entre 1900 i 1940 els ingressos del 10% de la població que els té més elevats representen més del 70% del total, baixen al 55% als anys 80 per tornar a créixer per sobre del 60% al 2000. Per l'1% de la població amb més ingressos aquests percentatges són, respectivament, el 26%, el 14% i el 16%. Aquestes xifres signifiquen que a l'any 2010 l'1% de la població que més ingressos té guanya 35 vegades més que la mitjana de la resta de la població.
La composició dels ingressos dels més rics també ha variat. Fins als anys 40 les seves rendes de capital eren tres vegades més altes que les de treball, i a partir de llavors s'han anat igualant. El xoc de les guerres europees va fer disminuir la importància relativa dels capitals i, per tant, de la seva renda, i simultàniament els ingressos de treball s'han vist incrementats pels que més ingressos tenen, perquè la dispersió de salaris entre els que més guanyen i la resta ha crescut en els últims trenta anys. És un fet contrastat que els salaris alts es concentren sobre el grup de població amb majors ingressos.
Aquest canvi ha significat la fi de la classe de rendistes, el segment més ric de la població fins als anys 40, i la seva substitució per un grup de població amb salaris alts, i molt alts, que constitueixen avui la classe econòmicament privilegiada. Però el fet més notable de la distribució desigual de rendes entre la població dels països desenvolupats és que, des d'un màxim de desigualtat a principis del segle XX, aquesta es va moderar entre els anys 1940 i 1980 per tornar a créixer i arribar a quotes de desigualtat similars a les de fa cent anys. Aquest fenomen s'ha vist provocat de manera significativa pel fet de la divergència de les rendes de treball, sobretot als països anglosaxons, a partir dels anys 80. Als EUA, l'1% dels salaris més elevats supera el 50% del total de les rendes de treball, és a dir, multiplica per cent el salari mitjà de la resta de la població. Hi ha analistes que justifiquen aquesta diferència pel rendiment del propi treball, és a dir, es remunera el valor afegit que aquest aporta a l'empresa que el paga.
És una tesi que, en teoria, defensaria la meritocràcia dels empleats, es paga un salari en relació directa amb el valor que cadascun aporta. La tecnologia, la capacitat personal, la formació i la globalització dels negocis estarien teòricament en l'origen d'aquest alt rendiment del treball que justificaria una alta remuneració.
És fals, si no d'una manera absoluta, sí en gran part. Hi ha fets que ho proven. La diferència salarial entre uns pocs que guanyen molt i els que amb formació i capacitat similar guanyen menys és tal que l'explicació no pot estar en aquests conceptes. El fet que la taxació a les rendes més elevades estigui “topada” en els països en qüestió incentiva la pràctica de salaris molt alts, el fet que les diferències augmentin en èpoques de creixement econòmic independitza el salari del resultat, tal com es pretén justificar per part dels que relacionen salari i rendiment, el fet que la divergència salarial sigui màxima en determinats sectors en detriment d'altres o en alguns països suggereix que la relació de salari i rendiment del treball no estan tan lligats com alguns pretenen i que les qüestions ideològiques culturals i socials són les que en definitiva estan en l'origen d'aquestes pràctiques.
El món no convergeix en el repartiment de la riquesa i el fracàs d'una societat socialista i igualitària i una economia planificada ha suposat la desaparició de límits i alternatives al capitalisme que, desregulat, es pretén més eficient. S'ha creat un miratge fals, però arrelat a la consciència d'una part de la ciutadania: s'ha de desregular tot fins a l'extrem d'arribar al perill que no fer-ho suposarà una pèrdua d'eficiència de l'economia, que en un món competitiu i globalitzat no és suportable. No és fàcil, tret de reaccions socials intenses i extenses que reivindiquin la tesi contrària que aquesta situació s'inverteixi. La solució no és senzilla ni serà ràpida.
