Opinió

Les raons de l'autonomisme

L'ofec que l'independentisme va patir durant les darreries del s. XX va tenir premi per a les elits polítiques de la Catalunya autonòmica

Al marge de les con­seqüències que l'afer Jordi Pujol pugui tenir per al procés d'eman­ci­pació naci­o­nal que en l'actu­a­li­tat estem vivint, la trans­cendència de la notícia rau sobre­tot en la seva capa­ci­tat de trans­for­mar el relat sobre la Cata­lu­nya autonòmica i sobre el llarg període dels governs que Pujol va pre­si­dir.

Una de les pre­gun­tes que A aques­tes altu­res ens podríem plan­te­jar és per què l'inde­pen­den­tisme i les opci­ons rup­tu­ris­tes es van estan­car durant el tar­do­fran­quisme i van roman­dre mino­ritàries durant la tran­sició i els pri­mers anys de l'auto­no­misme. Per què, mal­grat la cru­el­tat de la dic­ta­dura i el com­plet des­pres­tigi d'Espa­nya en l'escena inter­na­ci­o­nal, el cata­la­nisme no va apos­tar per una opció radi­cal que podria haver des­vet­llat una bona colla de com­pli­ci­tats a l'inte­rior i a l'exte­rior del país. El relat con­ven­ci­o­nal ens explica que pre­ci­sa­ment a causa de la duresa de la repressió del règim i del record de l'ano­me­nada Guerra Civil la immensa majo­ria de cata­lans tenien por que una alter­na­tiva política massa ago­sa­rada tornés a pro­vo­car un con­flicte d'alta inten­si­tat. Jordi Pujol i el par­tit que va fun­dar, Con­vergència Democràtica, van tro­bar un ren­di­ment elec­to­ral fabulós en aquest filó dels temors col·lec­tius que, amb el seu dis­curs mode­rat en l'espai naci­o­nal i en l'espai social, els van pro­por­ci­o­nar àmplies majo­ries al Par­la­ment. Però aquesta història en els dar­rers temps s'ha tenyit d'una cara fosca que la con­fessió de Pujol ha con­tribuït a ampli­fi­car: que la renúncia a la plena lli­ber­tat naci­o­nal i l'ofec que l'inde­pen­den­tisme va patir durant les dar­re­ries del segle XX va tenir premi per a les elits polítiques de la Cata­lu­nya autonòmica. CDC va abju­rar durant molts anys de l'estat català, amb el seu líder al cap­da­vant qua­li­fi­cant-lo de “focs d'arti­fici” i pro­hi­bint ban­de­res este­la­des en els seus mítings perquè els seus qua­dres diri­gents en van treure pro­fit per­so­nal, tot començant per les con­ne­xi­ons amb els poders econòmics cata­lans pro­ce­dents del fran­quisme i engrei­xats gràcies a la seva lle­ial­tat a Espa­nya, a la monar­quia i al règim cons­ti­tu­ci­o­nal i aca­bant per les cor­rup­te­les tole­ra­des des de l'apa­rell de l'estat men­tre el cata­la­nisme es man­tingués domes­ti­cat. Pro­ba­ble­ment, el tema de Banca Cata­lana es pot per­ce­bre com un pri­mer avís de l'Estat per tallar de soca-rel qual­se­vol aspi­ració a des­a­fiar la uni­tat d'Espa­nya però es va aigua­lir perquè l'estruc­tura pro­funda dels poders de Madrid va enten­dre que Pujol era un aliat en el man­te­ni­ment de l'esta­bi­li­tat del règim i no con­ve­nia satis­fer les rebe­que­ries soci­a­lis­tes que bus­ca­ven gua­nyar als tri­bu­nals allò que per­dien a les urnes. Pujol, efec­ti­va­ment, va com­plir: escla­fa­ment de Terra Lliure i del seces­si­o­nisme dur i pac­tes de gover­na­bi­li­tat pri­mer amb el PSOE i després amb el PP a canvi de ben poca cosa, opo­sició fins i tot a la reforma esta­tutària fins que ell no es retirés de la pri­mera línia política.

La impos­si­bi­li­tat de sos­te­nir l'statu quo després de la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre la reforma de l'Esta­tut, del fracàs del pacte fis­cal i de la mani­fes­tació mul­ti­tu­dinària de l'11 de setem­bre de 2012 for­cen CiU i el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Artur Mas, a llançar l'envit sobre una con­sulta que, mal­grat totes les pres­si­ons, acaba refe­rint-se a l'estat inde­pen­dent. Però el gir del par­tit gover­nant es pro­du­eix de forma impro­vi­sada, sense pla i, el que és més alar­mant: amb plom a les ales. El pacte de con­te­nir l'inde­pen­den­tisme a canvi de mirar cap a l'altra banda s'ha tren­cat i a Espa­nya li falta temps per treure l'arti­lle­ria pesant. Saben alguna cosa i ho publi­quen a corre-cuita per reben­tar les elec­ci­ons avançades de 2012, objec­tiu que, en part, s'acom­pleix. A par­tir d'aquí els suma­ris es pre­ci­pi­ten i aca­ben afec­tant la cúspide de l'esta­ment polític que ha coman­dat el país en les dar­re­res dècades, cosa que con­firma, com alguns fa molt temps que defen­sem, que la inde­pendència reque­reix un canvi de classe diri­gent lluny de les ser­vi­tuds que ens han enca­de­nat durant tant de temps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia