Tot per la pàtria

Qualsevol persona mínimament informada era conscient que el procés sobiranista no havia de ser senzill i que deixaria cadàvers polítics pel camí. Fent-ne un seguiment des de Campdevànol i a través dels diaris, no em va sorprendre el més mínim que un d'ells fos el dirigent d'UDC, Duran Lleida, després de dos anys de declaracions, rèpliques i contradeclaracions que ha mantingut amb CiU sobre la consulta. Artur Mas encara no ho és, però tot fa pensar que no trigarà gaire a ser-ho. Obligat a ser el pal de paller d'una línia política que sempre ha hagut d'oscil·lar entre el pragmatisme i la realitat, aquesta darrera es va acabar imposant a partir de la històrica manifestació de l'11 de setembre del 2012 i no li va quedar més remei que pujar al carro i pretendre agafar-ne les regnes, cada vegada més amb la punta dels dits, si se'm permet la metàfora. Malgrat les múltiples declaracions de CiU a favor de la independència, confesso que no m'ho acabava de creure. Encara més, ni tan sols creia que CiU tingués ideologia. Ara, però, m'he de treure el barret i considerar que van seriosament quan han sacrificat –tant es pot pecar per acció com per omissió– el seu summe sacerdot, fundador, pare polític, l'essència de la catalanitat i, fins ara, omnipotent Jordi Pujol. Sí senyor, amb dos collons.

Tot i que ara el pragmatisme ja no sigui l'única bandera, tampoc s'ha de deixar de banda. Tot això ve al cas del full de ruta que va explicar el número dos del partit, i sospito que aviat número u, Josep Rull, de l'era post-Pujol. Va insistir en la paraula refundació, que es podria també traduir com que hi haurà un fort meneig de cadires, i més d'un ja deu estar fent ofrenes a santa Rita, que, com saben, és la patrona dels impossibles. A continuació va declarar que “Catalunya està per sobre de qualsevol persona”. És a dir, que el pare s'havia mort per sempre i que les coses canviarien com una mitja. Finalment, va anunciar, i per aquest ordre, l'assumpció del compromís social, nacional i d'honestedat. Si ho entenc bé, un missatge virat directament cap a l'esquerra per intentar allargar distàncies amb el seu directe competidor, ERC. La roda del temps i de la vida acaba posant les coses al seu lloc, perquè CiU torna als seus orígens ideològics, l'ERC de la Segona República. Un partit declarat d'esquerres sense ser marxista ni bakuninista en plens anys trenta, els de la Catalunya de la caseta i l'hortet, la de menjar bé i pair poc. Justament l'equivalent actual de la massa electoral que feia guanyar els uns el primer terç del segle XX i els altres al final del mateix segle i part del XXI.