La ‘samorda' d'aquests dies
La senyora Josefina Pitarch i Campanals, amb aquest saborós català comarcal d'Horta de Terra Alta, em diu: “Quina samorda fa estos dies!” Me la miro, com volent dir que no l'entenc, i em contesta: “Sí, home, la xafogor que dieu vatres!”. Ah, ara sí, i li agraeixo que hagi enriquit el nostre patrimoni lingüístic, tan difícil de trobar al Diccionari General de la Llengua Catalana, que fabriquen a Barcelona en un edifici amb bigues de fusta procedent, justament, del massís del Port, que va del Baix Ebre al Baix Maestrat, passant per la Terra Alta.
En efecte, aquests dies fa molta samorda, climàtica i, per extensió, política. Sembla ja comprovat que, històricament, la samorda té efectes devastadors a l'estiu: sense anar més lluny, el de 1936, que tots ja sabem què va passar, i ara mateix, la samorda política de l'expresident Jordi Pujol, declarant també el que ara, després de més de trenta anys, ja sabem i que ens ha deixat a tots ensamordats... Bé, no és qüestió de broma ni tampoc de fer-se l'interessant dient que ja es veia a venir que en passaria alguna de grossa. Una mica sí que s'anunciava tempesta, però no amb la dimensió amb què ens ha estat presentada amb aquesta autoinculpació, bàsicament per defugir pena de presó pròpia o, per extensió, familiar.
La premsa, en aquests dies d'alta samorda, ja ha anat dient i donant pistes de la història financera i fiscal de l'expresident, dels seus set fills i de la mare amantíssima, donya Marta. Però ara –sabent que Pujol està “destrossat”, i és molt dolorós però normal que així sigui– jo no vull (com potser faran alguns) fer llenya de l'arbre caigut, perquè aquest “arbre”, per mi, ja feia anys i anys que no feia l'ombra que se n'esperava (tot i que no cal oblidar que Pujol, els anys 50 i 60, es va gastar el que tenia i el que no tenia per aguantar culturalment el país) i perquè, potser més greu encara, va ser un “arbre” les arrels del qual –econòmiques, ecològiques i territorials– van impedir (tot al·ludint sempre a “la pàtria” com a bé suprem) que altres arbres, arbustos i vegetacions diverses, arreu de Catalunya, poguessin créixer i prosperar sense haver de témer que algú, des de la plaça de Sant Jaume, els tingués posat l'ull a sobre per fer-los sinó desaparèixer sí canviar-los substancialment la subsistència, tot pel progrés... Diria –o em sembla– que em faig entendre. En diversos episodis al llarg dels anys, les màscares patriòtiques de l'anomenat “sector negocis” de CDC (casos Roca, Cullell, Alavedra, Prenafeta, Sumarroca, però també de càrrecs mitjans, com Vilalta, Tosas o Vilaró, vinculats a grans obres públiques, consorcis d'aigües, ferrocarrils, autopistes i constructores, tots emparats d'una manera o altra per Pujol, seguint la idea de “fer país”) és evident que han caigut (perquè hi ha amistats, que si un moment són necessàries acaben sent perilloses), com han caigut altres màscares, presumptament socialitzants, a l'altre cantó d'una moneda que representava un similar model de desenvolupament socioeconòmic.
Aquest “model” –que no tenia res de model– és el que ha permès negocis fraudulents, impactes ecològics i territorials enormes i destruccions de les bases econòmiques locals als nostres pobles i comarques, tot per enfortir la centralització de consums i decisions a Barcelona, com saben perfectament, des dels anys setanta (quan el qui encara no era president els estimulava), la gent d'Ascó i del Baix Ebre (amb nuclears i transvasaments), la mateixa gent de la Terra Alta (coberta de parcs eòlics amb participació definida, i no sempre clara, d'un dels fills de Pujol), la gent de Tarragona, Vila-seca i Salou (amb Port Aventura, ara amb BCN World i un urbanisme delirant), la gent de la Noguera que s'enfrontava al pantà de Rialb o els sectors agraris catalans afectats per tots aquests i molts altres projectes... Des de l'alta monarquia fins a l'últim regidor de poble, gairebé tot està pixat per no haver sabut resoldre el repte d'una democràcia amb llibertat i responsabilitat. La llibertat ha estat usada, per molts dels elegits per exercir-la amb responsabilitat, per fer el que els ha donat la gana; una virtut, aquesta, que ha desaparegut per les clavegueres de les quals puja la intensa fortor que tots coneixem.
