Naps i cops
Que pagui Pujol
Fa quatre anys va aparèixer una crònica punk de la Barcelona dels anys vuitanta titulada Que pagui Pujol. Alguns diuen que recull un crit gamberro que feien els joves en colar-se al metro de la capital catalana d'aquell suposat oasi –tu a la Generalitat, l'altre a l'Ajuntament i aquí no passava res–. I passava. Amb l'estimbada de Pujol, cau un decorat lligat a tota una etapa política que feia aigües per moltes altres bandes, sense que aquesta veta hagués quedat visible. Si l'enterrament de la Transició, del peix al cove i del cafè aigualit i autonòmic per a tothom, es vol que sigui alguna cosa més que un enterrament folklòric de la sardina, caldria que caiguessin les grans màscares. I aquesta n'era una.
Perquè en el cas Pujol hi ha el delicte d'evasió fiscal i, després, hi ha la sensació d'engany col·lectiu. Això m'ha fet pensar en la llarga nissaga de camaleons catalans (això del “camaleó” ho vaig llegir per primer cop a l'escriptor i editor Raül Garrigasait). La tirallonga fa feredat: Garbo (l'espia català), Ramon Mercader (l'assassí de Trostky), Enric Marco (que mai havia estat al camp de Mauthausen), Alícia Esteve (que no va ser una supervivent de l'atemptat a les Torres Bessones), Jordi Sardà Bonvehí (que va engalipar el govern ucraïnès amb un contracte del gas) i els ara sobradament coneguts i preparats Fèlix Millet i Jordi Pujol. És curiós entrar, encara avui, al web del Centre d'Estudis Jordi Pujol, i veure-hi una agenda d'actes que mai complirà i un resum del seu pensament polític, amb un apartat dedicat als “valors”. La sensació d'estafa ha de ser accentuada en els contemporanis de Pujol. Raimon Obiols, el socialista que mai va poder-lo batre en unes eleccions, penjava a internet l'altre dia un text del seu llibre de records polítics –El mínim que es pot dir– on reclamava saber la veritat del tèrbol cas de Banca Catalana. Més enllà de la utilització política del cas Pujol, tant en la palestra política com en la judicial (i que podrà conèixer altes cotes de cinisme), caldria també atacar el problema de fons: la impunitat de l'evasió fiscal com a exercici gimnàstic generalitzat entre les grans fortunes del país, per sobre del bé i el mal. Si realment es vol construir un país nou, i no de fireta, si es vol deixar enrere la sobreactuació només de cara a la galeria, no ha de fer por obrir les finestres. De bat a bat.