Pallarès

¿Com anomenem aquesta època de l'any: estiu o istiu? Són dues maneres de dir la mateixa paraula. Usar-ne una o l'altra revela d'on som. En aquest sentit, sorprèn que al Pallars Sobirà i al Barcelonès, comarques distants i d'accents diferenciats, la pronúncia generalitzada per referir-se a aquesta estació sigui istiu. Així mateix, aquesta forma és freqüent a Menorca i l'Alguer. En canvi, en territoris de ponent i migdia, i també a Mallorca i Eivissa, s'estén més la forma normativa: estiu. Ho he vist en el Petit atles lingüístic del domini català, treball ingent de Joan Veny, membre de l'IEC. No estan pas tan allunyats, el dialecte pallarès i el barceloní. Si les vacances us porten a indrets on parlen variants del català diferents de la vostra, observareu que tenen més formes comunes que no pas particulars. És útil –i amè– veure la rica pluralitat de les parles catalanes espigolant en llibres com els de Veny. En temps de canvis cal vigoritzar el patrimoni dialectal i apreciar-ne les aportacions al català. El Pallars és una font inestroncable de lèxic. Allí s'han conservat mots i girs verbals arrelats en la història de la llengua, de la mateixa manera que es conserven paisatges en estat pur. El pallarès és un dels dialectes més conservadors del català, diu Veny. Les condicions geogràfiques mantingueren fins al segle X una situació de bilingüisme. Segons Joan Coromines, pastors i camperols empraven una llengua bascoide, mentre alguns vilatans parlaven el llatí vulgar que derivà en les diverses variants del català. Encara avui el Pallars contribueix, segons el meu modest parer, a enriquir l'idioma amb neologismes enginyosos. Fa anys, viatjant per una pista d'alta muntanya, vaig copsar un terme que no havia sentit mai: “Avora't!”, va cridar el conductor del jeep a un que venia en direcció contrària. El verb avorar és una aportació encertada, un condensador de significats per resoldre ras i curt situacions tenses en una societat cada cop més motoritzada.