Recapitulem

Tot resulta bíblic, entre gent de tan arrelades creences religioses. La serp d'aquest estiu té rostre de pal de paller de la família Pujol i de la seva finca: Catalunya. Declaro que he vessat una furtiva llàgrima davant la reacció flamígera d'un tendre, i fins fa poc devot del Líder indiscutit, Josep Rull, de qui reviso les seves posicions als sempre consultables diaris de sessions del nostre Parlament.

Per què, ara, la gran confessió? Potser perquè després de la sentència del cas Palau de la Música, algú s'adona que resulta barateta la sanció per als fraus comesos, si ostentes el títol de patriota de pedra picada. En tot cas, quedaria més elegant, la tal confessió, si qui la formula pagués la penitència de reparació de l'honor a Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena, pels penjaments rebuts fa 31 anys, en el cas Banca Catalana. Un escriptor, net de tota mena de sospita, Joaquim Carbó, escrivia aleshores: “Una altra cosa que passa és que barrejar honorabilitat amb honestedat i banca és una mica difícil i, sobretot, contradictori.”

Tampoc no he acabat d'entendre el to de les reaccions d'una Alícia, tornaveu a Catalunya de la Marca Rajoy, o de Miquel Iceta, el vigilant de platja dels presumptes nàufrags del PSC. ¿Recorden, l'una i l'altre, que porten al gep noms com Naseiro, Gürtel, Bárcenas, Filesa, Luigi o Bustos?

Fa anys vaig publicar, a Angle Editorial, el llibre Jordi Pujol, llums i ombres. Els representants dels tres partits al·ludits –CiU, PSC, PP– no el van rebre amb entusiasme. I tampoc els meus, bons nois, però massa tibats, i més amics de reunions que de llibres. Lliçó de franc: adular és més rendible que ficar el dit a l'ull.