‘Selfie'

El 9 de juliol passat, quan encara era molt honorable, l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol va publicar l'editorial setmanal a la fundació que duu el seu nom. Hi parlava del discurs esperançador que havia fet el primer ministre italià, Matteo Renzi, al Parlament Europeu. “Un discurs impactant pel to i pel contingut, fins i tot per l'habilitat oratòria.” Aquest discurs Renzi el va començar amb un gir singular, recollint la moda d'autoretratar-se: “Com es veuria Europa a ella mateixa si es fes un selfie?” “Es veuria trista, desanimada, poc atractiva”, va respondre Renzi, tal com recollia Pujol. Dos dies abans de fer aquest editorial, el diari El Mundo havia publicat la informació sobre els comptes a l'estranger de la nissaga Pujol, que van acabar precipitant la seva confessió de frau fiscal. Una sacsejada a la política catalana i espanyola que ha capgirat la imatge prefigurada de Pujol que en tenien admiradors, enemics o passavolants del camí del mig. Les dades que aporta avui Manuel Cuyàs demostren, com a mínim, la complexitat d'aquest cas, del qual encara ens queden per saber moltes coses. I les hem de saber. Ara bé, són coses concretes que segurament queden ben lluny dels lladrucs incessants que arriben en forma de declaracions polítiques, des d'Espanya amb especial virulència, des d'aquí com sense voler perdre pistonada. Formes de vella política.

El selfie que ara es faria Pujol ha canviat, sense cap mena de dubte. Però d'aquí tampoc se'n pot extreure un selfie de Catalunya –com a societat civil, com a col·lectiu– distorsionat, decaigut, mentider o corromput de dalt a baix. Aquesta és l'operació que ara intenten determinats sectors polítics espanyols, que, una vegada més, practiquen la memòria de peix, allò de “no et sento, no et sento” cridant més. Tot per no entendre com s'ha engegat un sobiranisme que sobrepassa noms, sigles i sentiments. Molt abans que els polítics, la ciutadania va enterrar el pujolisme i va donar per superat el penúltim intent del catalanisme que buscava un millor encaix a Espanya. Molt abans que els partits, la ciutadania va reclamar altres vies.