L'oasi era un miratge

Els diaris de Madrid estan exultants: han aconseguit demostrar que allò de l'“oasi català” era una fal·làcia, atesa la proliferació de corrupteles, comptes en paradisos fiscals, polítics prevaricadors i altres menes de conductes delictives en àmbits on la honestedat i la conducta irreprotxable haurien de prevaler per sobre de qualsevol altre capteniment. Un columnista cínic (no diu “España”, diu “Caconia”) escrivia fa uns dies a El Mundo que tots aquests casos d'indecència palesaven, amb absoluta claredat, la nostra condició d'espanyols. Ja és ben trist que la més condemnable de les picaresques determini, per al gasetiller en qüestió, una nacionalitat específica, però encara ho és més que se li hagin donat els necessaris arguments perquè pugui exposar-ho. És clar que estem parlant del mateix columnista que, arran de les eleccions al Parlament Europeu, es va manifestar obertament partidari de Marine Le Pen i tot allò que la coneguda ultradretana francesa representa i defensa. I que va criticar Amnistia Internacional pel fet d'estar contra la pena de mort als EUA, atès que als condemnats se'ls executa “amb totes les garanties legals”. Sí, d'acord, però això, encara que el retrati, no té res a veure amb la seva desagradable comparació, que també podria haver fet qualsevol membre de qualsevol partit d'esquerres. Aquí s'han perpetrat les mateixes malifetes que es denuncien arreu de la geografia autonòmica espanyola, i esperem que se'ls apliqui la justícia penal que es mereixen, sense excepcions ni miraments. També és veritat que la premsa de la capital del Regne, probablement per contrarestar la voràgine independentista que tant la desassossega, s'ha abonat als titulars de portada pel que fa a la família Pujol, i no hi ha dia que no en destaqui alguna aparent facècia, sigui dels pares o dels fills.

I aquí entraríem en una altra qüestió, tant o més greu que les denúncies, gratuïtes o no, a quatre columnes: els judicis i les condemnes al marge de l'únic context en què s'han de dur a terme, el judicial. Perquè aquests tribunals de paper, informàtics o televisius, que, de fet, no jutgen sinó que linxen, predisposen la ciutadania en contra de persones la innocència de les quals s'ha de pressuposar fins que una sentència legal en ferm no demostri el contrari.

Bé, amics lectors, els desitjo de tot cor que tinguin unes bones i gens neguitoses vacances.