Opinió

Xammar d'estiu

La seva lectura permet contrarestar l'embafament mediàtic sobre Gaziel i el seu llòbrec missatge sobre la Catalunya derrotada

Quan Xammar sortia d'aquest món, jo hi entrava. Per als que hagin sentit campanes, conta la llegenda que Xammar pertanyia al món de la Catalunya que no va poder ser, la del primer terç del segle XX. Un de tants cronistes que, com tot el país, s'estavellarien contra les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Parlem de la Catalunya il·lustrada i europea, que s'emmirallava en el nord, llegia els diaris francesos a les Rambles i somiava en partits propis, liberals i moderns. El cas és que encara no sé com em va caure a les mans Seixanta anys d'anar pel món. L'edició antiga, la de Pòrtic, del 1974. Tampoc recordo si va ser abans o després de llegir Sagarra, entre les lectures de Pla i les de Gaziel. Probablement va ser després.

Llegir els grans cronistes catalans d'aquella època era i és una joia per a tot aquell que tingui sensibilitat històrica, curiositat intel·lectual i temps. També ho és per la sintaxi, la riquesa lèxica i la força expressiva d'aquest primer català normatiu. En el nostre cervell podem recrear el seu català dialectalitzat, comarcalitzat, amb aquella fonètica pre-TV3 que els barcelonautes ara només sentim en les velles cançons infantils de Xesco Boix o en les reemissions d'El Cafè de la Marina de TVE-Miramar. Una fonètica que a alguns ens porta a la nostra infància, a la casa dels avis, i que ha permès a autors de la potència d'un Joan-Daniel Bezsonoff edificar un món literari complet. Aferrats com aquests alguns estem a la nostàlgia de temps idealitzats, llegir aquests prohoms catalans ens permet somiar el que podríem haver arribat a ser com a país. Nostàlgia de la qual participen una part no pas petita dels qui escriuen en les planes d'aquest diari.

Ara torno a veure'm a mi mateix, escarxofat a la banyera, amb l'aigua definitivament ja massa freda, engolint amb fruïció les aventures d'aquest gran periodista i aventurer, burgès, liberal i catalanista, que fou Eugeni Xammar. El Xammar de les seves memòries. Un cop enllestida la lectura, després de treure'm el barret que no duia (que diria Pla), vagarejaria per llibreries, preferiblement de vell, a la cerca i captura de la seva obra completa. Poca cosa: quatre volums, tots breus, de cartes i cròniques. D'aquí faria un salt i l'aniria a trobar en els anys alemanys del jove Pla, a Berlín. Molt més tard, és clar, es publicaria la biografia de Quim Torra, arribaria l'Any Xammar i, encara més recentment, el reconeixement a la persona en forma de “Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques Eugeni Xammar”. No hi ha més.

Els podria parlar de les seves columnes, les seves frases esmolades, del seu irredemptisme. El millor, però, és que el descobreixin vostès mateixos. O que el rellegeixin. L'agost dóna per fer això i més. Amb el temps, òbviament, relativitzes el personatge, hi guanyes distància, imagines les trampes que Xammar o el seu cronista i hagiògraf, Josep Badia, van fer sobre la seva figura. Els retocs i els embelliments, les renúncies, manipulacions i, al capdavall, les conseqüències de tota una vida dedicada a fer “feines alimentícies”, que diria ell. La molt discutible entrevista a quatre mans amb l'aprenent de dictador Adolf Hitler, l'afer de la revista Destino... La lectura (o relectura) de Xammar també té una virtut no poc especial per als temps que corren: permet contrarestar l'embafament mediàtic al voltant de Gaziel i el seu llòbrec missatge sobre la Catalunya derrotada, mesella, anarquista i incapaç de confiar en els seus dirigents. A veure si, a còpia de llegir Xammar i posats a rescatar clàssics, algú furga en els arxius per recuperar la seva obra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.