Cavil·lacions sota la llum de la lluna

Una lluna grossa ha fas­ci­nat els habi­tants del món de baix en aques­tes últi­mes nits, en una de les quals he lle­git a La mun­ta­nya màgica que, amb l'arri­bada de l'hivern, quan hi sor­tia la lluna el món de dalt s'embrui­xava i era mera­vellós: “Hi havia un gus­pi­reig cris­tal·lí, una llu­en­tor dia­man­tina per­tot. Els bos­cos tenien un blanc i un negre pene­trants. Les àrees del cel allu­nya­des de la lluna esta­ven obs­cu­res, bro­da­des amb estels. De les cases, dels arbres i pals de telègraf que­ien sobre la superfície llu­ent unes ombres nítides, pre­ci­ses, inten­ses, que sem­bla­ven més reals i sig­ni­fi­ca­ti­ves que les coses matei­xes.” He pen­sat que, tot i que la lluna mos­tri una ple­ni­tud bri­llant, en el món de baix hi ha massa con­ta­mi­nació lumínica perquè hi hagi una llu­en­tor dia­man­tina. Cal pujar cap a les altu­res des­ha­bi­ta­des per poder tenir una visió sem­blant a la de Hans Cas­torp men­tre que, esti­rat a la seva chaise lon­gue, lle­geix tex­tos d'ana­to­mia, de fisi­o­lo­gia i bio­lo­gia havent aban­do­nat els lli­bres d'engi­nye­ria i cons­trucció naval que s'havia endut al món de dalt. La malal­tia, que extrema la consciència del cos, fa que s'interessi sobre la com­po­sició dels orga­nis­mes i sobre l'ori­gen de la vida en la for­mació incerta (“mira­cu­losa”) d'allò orgànic a par­tir d'allò inorgànic. El nar­ra­dor, empa­tit­zant amb les cavil·laci­ons de Hans Cas­torp, pre­gunta més d'una vegada què és la vida. Res­pon que ningú no ho sap, que ningú no coneix el punt natu­ral on sor­geix i s'encén. La ciència s'hi bar­reja amb la mística. I encara que s'hagi avençat en el conei­xe­ment (com ara de la
com­po­sició de les cèl·lules, de les quals es diu que ales­ho­res no se'n sabia gai­rebé res) resta molt de mis­teri. Com Hans Cas­torp, m'agrada subrat­llar els lli­bres.
No ho puc fer amb aquest exem­plar de La mun­ta­nya màgica perquè no és meu. Però aquí anoto els meus subrat­llats men­tals, com ara el d'un frag­ment que diu que la carn (una cosa cor­rup­ti­ble plena d'aigua, albúmina, sal i grei­xos)
es con­ver­teix en forma,
model, bellesa i així essència de la sen­su­a­li­tat. L'heroi sem­pre pensa en Claw­dia Chauc­hat.