Tot això del Barça

Tot i que mai no he estat soci del “més que un club”, sóc culer de tota la vida. I no penso canviar. Com deia el meu amic MVM (o sigui El Manolo, l'autor pòstum d'El fútbol. Religión en busca de un dios), en aquesta vida podem canviar de religió, de partit, de parella (de fet) o de cantautor preferit..., però mai de club. Aquests dies, quan programen per les teles els avorridíssims amistosos d'abans de la lliga, inclòs el Gamper que fa 49, contra un León vegetarià, recordo que fa 40 anys el meu Barça tornava a guanyar títol de gruix... després de catorze anys de desert i de sequera. Mesos abans, els darrers dies de 1973, havia aterrat a Barcelona –justament els dies de l'empresonament dels “113 de l'Assemblea de Catalunya”– Johan Cruyff, que havia de canviar les esperances catalanes, si més no per als que érem “catalans del Barça”. Aquest estiu he llegit un llibre de la coratjosa editorial Males Herbes, un llibre naïf, d'una ingenuïtat que m'ha robat el cor, d'un autor a qui no conec (personalment), Valero Sanmartí, autor d'un text del tot recomanable: Jo només il·lumino la terra catalana. Qui me'l va fer a mans em deia que el text que em lliurava tirava amb bala i deia coses molt gruixudes. Compateixo amb l'autor que no té sentit convertir el Barça en el símbol, i menys encara en el portaveu, de Catalunya. Que no en va el president que va durar més anys al càrrec a can Barça va ser un José Luis Núñez, veritable depredador de la meva ciutat natal, Barcelona. I que el Barça mai no ha fet l'homenatge que es mereixia a Morera Falcó, que cada dimarts publicava un article modèlic (amb fotos d'ell) a El Correo Catalán a la secció “Bajo la piel del estadio”, i que va ser qui va denunciar les pàgines fosques de les eleccions que van fer Núñez president del Barça. Aquest Barça que ara sua democràcia... sota el signe d'una societat tan poc democràtica com Qatar.