La humanitat de la sardana

Em va escriure el periodista Gerard Bagué per dir-m'ho: has de parlar sobre Clawdia Chauchat i la sardana. Com Hans Castorp, però, he esperat que la dama russa tornés al sanatori Berghof després d'anar a Moscou i Bakú, fer estada en sanatoris alemanys i viatjar per Espanya, de la qual l'heroi pensa que queda ben lluny del “centre humanístic”: “(...) rigor mortal, inquisició negra, distingida i sanguinària, gorgera emmidonada, Loiola, El Escorial... Interessant, la impressió que trauria d'Espanya la senyora Chauchat”. La impressió que en treu és aquesta: “S'hi viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El Kremlin és més bonic que el castell o el monestir d'allà al peu de la muntanya.” Posem-hi que una mica racista i sense matisos, no sé fins a quin punt és interessant la impressió de madame Chauchat. El cas és que de cop, contraposant-la sorprenentment a El Escorial, “el castell inhumà de Felip”, parla de la sardana: “M'ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S'agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C'est charmant. És humà.”

No sé si ara trobaria tota la plaça plena ballant sardanes en qualsevol poble d'aquesta Catalunya que, almenys en part, vol decidir què vol ser, potser a banda d'Espanya. La qüestió és que, amb la seva sorprenent comparació entre un edifici i un ball, Chauchat sembla voler dir que a Catalunya ha trobat alguna cosa que la diferencia d'Espanya.

I si, a primers del segle XX, Hans Castorp veu l'Espanya encara negra, cosa que l'allunya del “centre humanístic”, recordem que Settembrini deia que Barcelona podia fer gala de les seves importants relacions amb la idea del progrés polític.

De la d'ara també se'n pot dubtar, tot i que hi han emergit moviments esperançadors. En fi, he transcrit què diuen uns personatges d'una novel·la de la primera meitat del segle XX. No me'n vanto i no crec en cap mena de “superioritat”, però d'alguna manera, encara que sense gorgera emmidonada, Espanya continua essent una mica negra.