Endeutament i recuperació
A primers del 2010, el catedràtic d'economia de la Universitat de Lovaina, Paul De Grauwe, va publicar uns comentaris sobre les lliçons que es deriven del que va passar a l'economia europea durant la Depressió dels anys trenta. Deia que el primer ensenyament és que els bancs centrals han d'estar preparats per proporcionar liquiditat a fi d'evitar una crisi bancària. El segon és que no s'ha d'intentar l'equilibri pressupostari quan l'economia s'ha col·lapsat. Hi ha, però, qüestions sobre les quals tenim el risc de repetir els errors del passat. Durant el decenni dels trenta, els països europeus es van mantenir lligats al patró or, mentre els EUA i el Regne Unit devaluaven les seves monedes. Com a conseqüència es van reduir les exportacions i es va allargar la depressió. I ara mateix sembla que es repeteixen les mateixes equivocacions amb el suport a un euro excessivament sobrevalorat. I, en canvi, amb una devaluació del 30% de la lliura esterlina i un 20% del dòlar en relació amb l'euro. Així, doncs, la història es repeteix a l'hora present. L'ortodòxia econòmica d'ara és idèntica a la de llavors, però gira al voltant del Banc Central Europeu, que, en lloc d'ocupar-se de la inflació, es mou en el terreny de les paritats monetàries.
L'ortodòxia, però, té un preu que és la més gran dificultat d'aconseguir una autèntica recuperació que superi la llarga recessió i el desequilibri entre els països amb dèficit i els que tenen superàvit. Finalment, els bancs centrals han de triar entre la línia que han adoptat la Reserva Federal dels Estats Units i el Banc d'Anglaterra, amb programes d'injecció de quantitats massives de liquiditat, i els plantejaments més conservadors d'un BCE reticent en matèria de facilitats quantitatives.
Passats uns anys, Gideon Rachman va referir-se al tema tot glossant les declaracions de Mario Draghi, que, fa uns mesos, el juliol del 2012, va dir allò tan eloqüent que faria tot el que fos necessari. En realitat, però, Draghi només ha aconseguit que Espanya, Itàlia i, fins a un cert punt, Grècia també, puguin fer emissions de deute en condicions de menor cost. No es pot dir que s'hagi superat la crisi, sinó que s'ha començat a desplaçar de la perifèria cap al nucli central. Els països membres ja esmentats i també Holanda, Portugal i fins i tot França, poden respirar una mica millor. De totes maneres, des de l'inici del problema, el 2008, Itàlia ha perdut un 25% de la seva capacitat industrial, l'atur és del 16% i el deute sobirà ja és d'un 130% del PIB. Enmig de tot això, Draghi té el propòsit d'impedir la deflació, amb l'aplaudiment d'alguns mercats, però amb les reticències d'una Alemanya que se'l mira amb escepticisme com un sospitós que no acaba d'inspirar confiança. Aquella solemne frase que faria tot el que fos necessari podria significar que no fos suficient.
Quin és, doncs, l'estat real de l'economia europea en el moment actual. Doncs probablement el que descriuen els professors Atif Mian i Amir Sufi en el seu llibre La Casa del Deute, que descriu l'endeutament de les famílies i les empreses que volen redimir-lo sense deixar-se impressionar per uns tipus d'interès molt baixos. És un treball semblant al que Richard Koo (del Nomura Institute) va publicar ara fa 20 anys per explicar l'estancament del Japó. L'analista Wolfang Münchau s'hi refereix quan comenta que el creixement de l'economia nord-americana ha estat molt feble malgrat la neteja del sistema bancari i que a Europa la situació és similar i, encara pitjor, esmenta l'estudi de Moritz Kraemes de Standard and Poor's quan subratlla un panorama que fa por i que trigarà anys i potser decennis a trobar una solució. Pensem que a Portugal l'endeutament privat era el 2009 de l'equivalent a un 226,7% del PIB i el 2013 encara es mantenia en el 220,4%. A més, una inflació baixa encara representa un augment del valor real del deute futur. Münchau es mostra sorprès del triomfalisme del govern espanyol que prefereix prescindir d'una trajectòria previsible del creixement lent, inflació baixa i constant amenaça d'insolvència o d'insurrecció política. Però el procediment de parar el cop a base d'endeutament serà de difícil aplicació a partir de la regulació fiscal que entrarà en vigor el 2016 i forçosament conduirà a una consolidació total, que el final del procés serà més brutal que el del Japó i que no es podrà fer pagar els plats trencats dels banquers als contribuents. A part, que les exportacions espanyoles han perdut empenta. És a dir, que la recuperació que Rajoy ens va dir que era aquí per quedar-se sembla que serà de pa sucat amb oli. Ai las!
