Memòria de fronteres
Les fronteres estatals europees han estat oficialment abolides però els murs de separació entre continents rics i pobres no han desaparegut
A principi de juliol va celebrar-se al Museu Memorial de l'Exili (Mume), de la Jonquera, el primer Seminari Internacional d'Estiu Memòria i Testimoniatge al segle XXI, incidint en el concepte de “frontera” com a “espai de memòria”.
Una seixantena llarga de participants d'arreu del món, convocats per la Wilfrid Laurier University, de Toronto, Ontario (Canadà), del Mume, del Memorial del Camp de Ribesaltes i del Memorial Democràtic de la Generalitat, a més, entre d'altres, de la Universitat i Diputació de Girona i la Universitat de Barcelona i de Perpinyà, van debatre àmpliament sobre aquestes qüestions mirant al passat (exili del 1939) i retornant al present, per comprovar que si les fronteres estatals europees han estat oficialment abolides, els murs de separació entre continents rics i pobres no han desaparegut en el moment present.
La fugida en massa dels prop de 500.000 republicans espanyols cap a França, el gener i febrer del 1939 té, doncs, inquietants punts de contacte amb el lent però constant degoteig dels milers d'immigrants africans que, de fa anys, intenten, pel sud, entrar a Europa en aquests temps de “globalització”. Si els primers van acabar entrant a França com a “indesitjables”, els segons ja són vistos directament com a xusma residual, tot i que aquests dos grups humans, en moments històrics diferents, són fruit d'una mateixa conjuntura internacional d'imposició. Aquestes idees van planar en els debats centrals del seminari tenint present que la cèlebre i repugnant “Raó d'Estat” és la que, històricament, ha justificat els traçats fronterers de separació. En la seva intervenció, el geògraf Joan Nogué, director de l'Observatori del Paisatge, ho va dir clarament: “La frontera delimita l'espai sobre el qual l'Estat exerceix el seu poder”, precisant, però, que la frontera, socialment i econòmicament, “no ha desaparegut”. Tanmateix, en la nova cultura democràtica que la humanitat intenta, caldria –segons Nogué– veure la frontera com a “punt d'encontre de dues realitats geogràfiques”, és a dir, més enllà de les imposicions geopolítiques fruit de conquestes expansives, comercials o bèl·liques.
Altres intervencions abordaren, en la perspectiva de la nova avaluació dels espais fronterers, la riquesa d'elements humans, naturals, culturals i econòmics que contenen, amagats sovint pel pes dramàtic que van haver de patir a conseqüència de l'exili. El Mume de la Jonquera, que dirigeix Jordi Font i Agulló, situat al centre d'una xarxa institucional i associativa en favor dels llocs de memòria, és el que porta a terme la nova avaluació d'aquests antics espais fronterers, vistos ara com uns llocs de consciència històrica i d'homenatge als vençuts que lluitaren i no van tenir més remei que marxar. Com va recordar Jordi Font, si el 1939 l'exili polític va ser de sud a nord, ara el trànsit de persones empeses pel delit consumista i els baixos preus és de nord cap a sud, la qual cosa “no facilita fer conèixer el drama del passat”.
En aquest Congrés vam tenir ocasió de sentir, també, Bernard Rieu, d'Argelers; Agnès Sajaloli, del Memorial del Camp de Ribesaltes; Éric Forcada, historiador de l'exili a Catalunya del Nord i Marta Marín-Dómine, investigadora de la Universitat canadenca citada i promotora d'aquesta trobada d'estudiosos; Àngel Quintana, expert en cinematografia, de la Universitat de Girona i, finalment, Georges Bensoussan, del Memorial de la Shoah, a París; Òscar Jané (UAB), director, amb Éric Forcada, de la revista Mirmanda, dedicada justament a estudis transfronterers; René Meshake i Kim Anderson, artistes i poetes, que relataren la resistència dels indis Cree al Canadà; Jordi Guixé, historiador, i a l'antropòloga Montserrat Iniesta, membre també del grup de recerca Memòria i Societat, de la UB.
VA ser Una trobada, finalment, molt instructiva, amb projectes de futur, en què vam retrobar altres investigadors relacionats amb el Museu de l'Exili, com Enric Pujol, de Figueres; Josep M. Figueres, professor a la UAB, historiador de la premsa i de l'exili català a Mèxic, i Montserrat Garriga, que ens va fer conèixer el seu complet volum Ponts trencats. Disset testimonis d'exili i emigració, sobre els combatents de la guerra exiliats, silenciosos i silenciats durant tants anys, com gairebé tots els milers que passaren, al febrer del 1939, justament pel carrer Major de la Jonquera, on s'alça el museu que els recorda.
