Ambició humana

El procés sobiranista ha portat a la feliç i necessària confluència dels partits que tenen vergonya nacional compartida. Convergència i també Unió, Esquerra, el PSC, Iniciativa i la CUP, per exemple i per ordre descendent, aprovaran el 19 de setembre la llei de consultes. Això no hauria estat possible sense alçària, generositat i sentit de país; patriotisme, que en deien abans. Ara, les diferències, reticències i discrepàncies es mantenen. Sobretot, entre Convergència i Esquerra, els dos pols sobiranistes necessaris. És curiosa l'actitud d'alguna gent afí a Esquerra o d'Esquerra mateixa. Quan es refereixen a Oriol Junqueras donen per descomptat que només té un interès, que és el del país. I això fa que supediti el propi i el del partit a aconseguir la independència de Catalunya, un objectiu fàcil si el president de la Generalitat manté la consulta del 9-N malgrat totes les suspensions. Junqueras, doncs, “se sacrificaria per la victòria”. Quan parlen d'Artur Mas el cobreixen amb un tel de desconfiança i, per animar-lo a aguantar, comenten que això li permetria ser el president “durant anys” d'un estat independent. Caldria començar a repartir sense apriorismes virtuts i defectes. Els autèntics líders els combinen. Jordi Pujol, per exemple, tenia ambició personal i sentit de la transcendència, canalitzats en nom d'una causa: Catalunya. Ambició i causa han de lligar. Els polítics són humans. Millor. Sense ambició personal serien àngels. O pitjor encara, il·luminats. Què ens convé?