Foc amic

Mentre la premsa madrilenya que delira ja parla del “fracàs del 9-N” –per què no s'esperen al 10?–, augmenta la càrrega des de diversos fronts interns contra Convergència Democràtica. El pitjor foc és el foc amic, deien al camp de batalla quan hi havia trinxeres. Solia ser el foc dels soldats més rasos contra els propis oficials. Per darrere. Ara ha estat l'exconseller Ernest Maragall qui ha sentenciat que és Esquerra Republicana que controla les regnes del procés sobiranista: “Si no hagués per Esquerra, el procés ja s'hauria aturat.” Qui desautoritza greument Convergència Democràtica: “És un partit contaminat i desgastat”, “En aquests moments el país no pot dependre de les febleses i les contradiccions internes de CDC”. I qui el descarta obertament: “Ha de passar comptes amb la seva història.” En aquests moments, el que cal descartar del tot és l'enfrontament i la divisió entre aquells que defensen la sobirania i la independència de Catalunya. Afeblir la unitat que garanteix les majories parlamentàries i fer prevaldre la ideologia o el partidisme és fer el joc al foc enemic. Foc amic de la pitjor espècie. No hi ha cap fissura entre el PP i el PSOE quan es tracta d'imposar la sobirania del poble espanyol contra qualsevol aspiració discrepant. Ací, sí. Ací, hi ha piules i tronadors. Perquè hi ha gent que gaudeix més barallant-se i retrocedint que construint i avançant. Ernest Maragall ve del PSC i el PSC ha demostrat que, quan es tracta de foc amic, ells són els amos del polvorí.