Cabdillisme i populisme

A França, un país de cultura i ideologia, l'arribada de Napoleó al poder, primer com a cònsol el 1800 i després com a emperador el 1804, suposa la integració de totes les tendències polítiques en una de sola, síntesi dels interessos del país que ell com a màxima autoritat de l'Estat personifica. És tan forta l'atracció de la figura que totes les idees queden supeditades a ell i a la seva política. És sorprenent que els principis de la Revolució –han passat només deu anys des de 1789– passin a segon terme i la ciutadania les supediti a la voluntat de l'emperador. Són les victòries militars, el fet que França esdevé la primera potència europea, la raó que justifica una amnèsia col·lectiva que no es recupera fins a la derrota definitiva de l'imperi.

Després de la monarquia dels Borbons de Lluís XVIII i Carles X de 1815 a 1830, caps d'estat que exemplifiquen la manca d'interès de la ciutadania per uns líders llunyans que suposen el retorn de l'Antic Règim i que són imposats pels vencedors de l'imperi, i dels Orleans amb Lluís Felip fins al 1848, que representa una monarquia que es vol a prop de la gent i és sentida com llunyana malgrat que no es tingui a si mateixa com aristocràtica i, per tant, havent rebut el poder no del poble sinó de Déu. Després d'aquest període arriba de nou la República, que hauria de mobilitzar les idees i principis de la Revolució, però el record de glòries passades i el somni de noves i futures porta el 1851 a un nou imperi amb un emperador que no està a l'altura del paper que ell mateix s'atorga i que després d'anys de política erràtica porta el país al fracàs en allò que ell mateix havia ofert a la ciutadania com integració de totes les tendències. És Napoleó III un home que no sap ni pot estar a la altura del que ell mateix ofereix al país. La derrota de França per Prússia el 1870 fa despertar del somni una ciutadania que creia que l'imperi de Napoleó I no estava definitivament acabat.

Aquesta teoria política construïda sobre el triomf militar, Primer Imperi o la promesa d'un nou triomf militar, Tercer Imperi, és el que es coneix com bonapartisme, i es manté a França fins a 1940, quan després de la derrota de la República pel Tercer Reich, el Mariscal Petain es presenta com a salvador d'un país que per la derrota ha perdut la fe i la convicció per ser ell mateix. No és ara la fe en l'èxit militar el que fa perdre el sentit de la realitat al poble, sinó la recerca d'un camí que ha perdut i que només De Gaulle li fa retrobar el 1944. Però és cert que el mariscal, heroi de guerra i polític del passat, té 84 anys quan l'Assemblea de la República reunida d'urgència li atorga plens poders, i simbolitza per a la part més tradicional de la societat francesa la possible salvació en circumstàncies extremes.

És aquesta figura política, inexistent al Regne Unit o als EUA, la que té una translació a Espanya i que focalitza el general Franco victoriós amb ajuda externa d'una guerra civil que ha de “canviar el país”. És una constant que bonapartisme i cabdillisme representen l'oposició a la democràcia i tenen una voluntat comuna de salvar el país i la societat i de portar-los al triomf, l'èxit i la “glòria”. Aquest missatge no pot ser mai acceptat sense contrast i crítica, tret d'aquells que en poden treure un fruit particular i immediat, però així són alguns pobles que només l'experiència els fa corregir entusiasmes poc meditats i excessos més “providencials” que objectius.

El procés actual de reafirmació nacional de Catalunya seria favorable a l'aparició del bonapartisme o del cabdillisme. Es podria pensar que seria necessari un cabdill transversal i incontestat amb capacitat de liderar, sense contrast i oposició, el procés. El caràcter pragmàtic de Catalunya i dels catalans no ho fa probable. La visió diferenciada de la realitat, dretes, esquerres, nacionalisme, unionisme, federalisme fa difícil que la ciutadania accepti una figura “salvadora”. És aquesta una prova de la majoria d'edat del país.

La necessitat de focalització política en el procés no hauria de fer perdre la lliure afirmació de cada un, però la serenitat i l'equilibri del president Mas, més enllà de la coincidència o discrepància sobre el que fa, és mereixedora de reconeixement. Ni és, ni vol ser, ni potser tampoc podria ser, el cabdill que alguns voldrien que fos per llavors combatre'l des de l'acusació, fàcil per senzilla, de populisme, bonapartisme, cabdillisme o peronisme, que tot ve a resultar el mateix... i té el mateixos tòxics efectes.