Model de país
Aviat entrarem a la tardor, després d'un estiu que ha estat especialment conflictiu i, fins a cert punt, desconcertant. No vull contribuir des d'aquest article a fer estelles de l'arbre mort, així que després de meditar-ho i tenint en compte que en tots aquests anys he tingut l'oportunitat de parlar en algunes ocasions amb el president Pujol amb cert aprofundiment, penso que les anàlisis d'aquí a uns anys de la seva figura hauran de delimitar el seu paper com a cap de família del de líder polític. A partir d'aquí, amb tant de soroll com de notícies, penso que serà millor deixar que la justícia dirimeixi responsabilitats.
En qualsevol cas, i de cara a properes dates, crec que hem d'extreure lliçons que ens ajudin a evolucionar. Sempre he estat d'aquest parer però, si és veritat que una part de la ciutadania creia que la societat catalana era immune a la corrupció, que érem diferents i millors, crec que és bo que madurem i aprenguem. Qualsevol societat per avançada i madura que sigui pot caure en comportaments corruptes. La raó per la qual unes societats que considerem referents tenen comportaments que ens semblen més “ètics” és, simplement, perquè els seus sistemes de govern i la seva legislació així ho promouen. Són societats més madures que han après ja fa temps que són els sistemes i l'organització i no el lloc els que garanteixen el grau d'honestedat d'una societat.
Fa uns anys, tot mirant el país que tenim, li explicava al president Pujol que els empresaris arribàvem a dues conclusions: que no ens agradava i que escassament ens hi reconeixíem. Aquest raonament l'amoïnava. Li argumentava que la condició humana es distribueix en proporcions semblants a qualsevol territori del planeta. A l'hemisferi nord neixen tantes persones brillants, corruptes, gandules o responsables per mil habitants com a l'hemisferi sud. Però el que fa diferent una societat d'una altra són els seus valors, el seu ordenament i la gestió dels interessos comuns. Explicat de manera simplificada, la família, l'educació, la independència entre els tres poders públics (judicial, legislatiu i executiu) i la implicació i colideratge de la societat marquen la diferència. Amb el diàleg, la negociació i l'acord com a “instruments” cabdals.
Aquesta és una de les principals raons per sostenir que urgeix que definim cap on volem anar. Crec que aquest procés té sentit considerar-lo si som capaços de concretar un model de país que sigui millor que el que tenim. Un país pro persona i pro empresa. Més lliure i més atrevit a assumir el canvi permanent i la millora contínua.
Pensant en l'interès general i en la defensa de tots els recursos que els ciutadans aportem a les administracions, un país equitatiu, amb meritocràcia, en el qual ha de ser tan important fer complir les lleis com simplificar el cos legal i aconseguir que les responsabilitats es dirimeixin amb molta més rapidesa. Amb una administració transparent i auditada, amb un sistema polític (electoral i de partits) obert i proper. I amb una societat civil compromesa amb l'interès general i la governança.
El President Pujol expressava que segons quins àmbits veia difícil refundar-los. Des de llavors, i avui encara més, al sector empresarial no hi veiem cap més limitació que la de voler ser un país exemplar, com els millors. Cap acomplexament. Un únic recurs: la intel·ligència.