L'indestructible!

Ja ho sé que dissortadament el títol no es pot aplicar a res i menys a ningú. Les incommensurables mides de l'univers en constant moviment hom no sap si són fruit de creació o bé de destrucció. La infinitesimal mesura dels humans, d'alguna manera, és una calcomania del mateix. El curs de la seva vida es desenvolupa dintre d'un percentatge elevadíssim de desconeixement de la mateixa. De tant en tant, però, surt de la massa humana algun exemplar que es fa notar en un cercle més o menys gran, per la seva intel·ligència, el seu art, la clara intuïció, la convicció o el lideratge. És el cas d'alguns polítics honestos, convençuts del que promouen o lideren. Els rodeja un halo de credulitat i confiança que els fa comunicadors i —no sempre— conductors de masses. Sovint, injustament, la seva pròpia obra indirectament els destrueix. Els polítics, que prodiguen més que ningú les relacions humanes, són carn de canó de les enveges, maledicències, atacs, acusacions de la seva pròpia gent i dels falsos amics que els rodegen. Algú digué i popularitzà els cinc mots que han quedat esculpits per sempre. Diuen encertadament així: “La política no té entranyes!” Milers d'exemples en donen fe.

Tenim ara a Catalunya un cas excepcional de lideratge, honradesa, esperit de treball inacabable, moral i fe en la victòria sobiranista dels catalans. No caldria ni dir de qui es tracta: Artur Mas, l'actual president de la Generalitat i conductor excepcional de la cursa quina meta es troba en la victòria del proper —i tan proper!— 9 de novembre. Des que començà tot han estat traves. Tribunals i institucions estatals han estudiat lleis, decrets, dret i remogut fins a cotes inimaginables, cercant tot el que pugui posar barreres a la consulta. Irregularitats vertaderes o no, han sortit a la llum —família Pujol i altres— en aquest moment per minar les fermes voluntats dels líders catalans. D'ací al 9-N en veuran la llum d'impensades. Minar la moral del president i cansar els seus seguidors és l'objectiu primordial. Espanta no saber el que tenen preparat.

Els partits pro-Catalunya, que haurien de ser un bloc de pedra en aquest cas, d'alguna manera també fan figa. Els socialistes un dia semblen convençuts i l'endemà surten amb nous dubtes. L'esquerra no es fia ni de la seva ombra, i desconfia un dia sí i l'altre també. Els convergents no saben si tenen Duran o no el tenen. Parla i més parla i no se sap ben bé el que vol: ni ell mateix ho sap. Vol i dol i mareja amb les seves indisciplines, la seva especialitat. Mas corre d'un lloc a l'altre tapant forats. El cas
Pujol ens l'han dedicat amb tota la mala sang. Coneixien
el cas fa molt de temps, anys, i l'han descarregat en el
moment precís que podia fer més mal als dubtosos. Hom espera que Mas tingui l'encert de trobar el camí dintre d'aquest plànol ple de trampes. S'ho mereix!