Opinió

Ara torno

V, la causa dels cossos

Sempre és fàcil i queda bé adherir-se a les causes nobles. Com ara la campanya en què molts famosos de tot el món s'han gravat tirant-se un cubell d'aigua gelada a sobre amb la intenció de conscienciar sobre l'ELA (esclerosi lateral amiotròfica). Com a campanya de divulgació ha funcionat, perquè se n'ha parlat, però també hi ha
hagut una certa crítica perquè probablement molts d'aquests famosos poden fer més que tirar-se aigua per sobre per ajudar en la lluita contra aquesta malaltia. Fins on ens podem comprometre en les causes nobles?

D'això vull parlar, i m'anava bé l'exemple. Però en posaré un de més gràfic: no és el mateix, per exemple, llegar el propi cos a la ciència que simplement aplaudir que algú ho faci. Permetin-me els dos símils, basats en causes indubtablement nobles, per parlar de l'11 de setembre i l'acte de reivindicació al qual estem tots els catalans convocats: la V humana a Barcelona. No estic equiparant diferents causes nobles, però que un poble reclami el seu dret a l'autodeterminació és una causa tan universalment noble com moltes altres, aquí i a la Cotxinxina, encara que l'ús polític de la situació sovint l'embastardeixi. Però tornem al símil. Jo sé de molta gent que a la V hi seran en esperit però no hi seran presents, per les raons que sigui. No crec que se'ls pugui retreure que no tinguin previst ser-hi (per a alguns és una impossibilitat física), però s'ha de dir que en certs moments hi ha causes en què només val mullar-s'hi. I la reivindicació d'aquest11-S n'és una. I ho dic jo que ni m'he tirat un cubell d'aigua freda per sobre ni he llegat el meu cos a la ciència. Però seré a la V, on no es comptaran les ànimes, sinó els cossos.

Perquè això va de debò. Perquè ara més que mai és el moment de no ser espectadors (per molt compromesos que siguem) sinó actors. Perquè no és una qüestió del que facin els partits polítics, ni tan sols de l'afany de l'Assemblea o d'Òmnium. És una qüestió de país, i un país és la seva gent. D'agafar-nos amb tota la força –i la de la gent és imparable– a l'oportunitat de ser un país de veritat, de tornar a ser-ho. És l'hora de plantejar-ho com ho va fer John F. Kennedy en la frase que li va escriure Ted Sorensen: “No et demanis què pot fer el teu país per tu, demana't què pots fer tu pel teu país.”

La resposta és fàcil: ser-hi. A la V hi hem de ser tots, perquè l'ànima és el que ens ha sostingut fins ara, però el cos és el que ens ha d'empènyer a l'objectiu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.