Estrangers i estrangers
Catalunya ha estat sempre terra de pas i, per tant, no li ha estat difícil ser també un país acollidor tant per als que hi han vingut voluntàriament com per als que hi han arribat forçats per les circumstàncies i empesos per la política econòmica i d'immigració de l'Estat espanyol. Com arreu, s'han donat situacions aïllades de rebuig i de xenofòbia derivades d'immigracions massives, però mai no s'han correspost amb el comportament general. La història en dóna fe. I també l'onomàstica dels cognoms de la gent que hi resideix i que contribueix a fer-la més pròspera.
Per tant, d'estrangers que han deixat de ser-ho, Catalunya n'ha conegut molts. També n'ha conegut —i en coneix— d'altres que no n'han volgut deixar de ser. I tots han estat i són tractats amb el mateix respecte, perquè al nostre país podem no entendre determinades actituds prepotents, però respectem profundament que qualsevol vulgui sentir-se anglès, escocès, espanyol, alemany, basc, francès, israelià, palestí, etcètera.
A qui no es tracta amb la mateixa generositat, però, és als ciutadans de Catalunya que no es volen sentir estrangers al seu propi país. Als catalans que es volen sentir com a tals quan van a l'escola, quan paguen els seus impostos, quan reclamen els serveis als quals els dóna dret el que paguen, quan s'informen, quan van a votar, quan van a judici, quan són requerits per la policia de l'Estat, quan sol·liciten els serveis d'un notari o d'un registrador, quan van a comprar a determinats establiments, quan es volen informar del que compren, quan fan ús de les carreteres i dels hospitals… A qui no es respecta és als ciutadans de Catalunya que, quan reclamen el dret a sentir-se catalans a Catalunya són menyspreats, insultats, difamats, arraconats i marcats per a l'escarni mediàtic.
Tot això em va venir al cap després que, dimecres de la setmana passada, la portaveu d'UPyD, Rosa Díez, digués que la tranquil·litzaven les garanties que Rajoy li havia donat perquè a la majoria dels catalans no se'ls converteixi en estrangers. I també en veure L'endemà. la pel·lícula d'Isona Passola, a través de la qual és possible veure que res del que ens plantegem col·lectivament seria possible si molts estrangers no haguessin volgut ser catalans, ni si molts catalans no volguéssim deixar de ser estrangers.
