Escocesos

Aquests dies resulta fascinant seguir el procés sobiranista (vull dir el d'Escòcia). Les discussions i els moviments tàctics que es produeixen allà dalt suggereixen una cultura política i un tarannà democràtic perfectament diferenciable de la que es practica en territori peninsular. A les portes de la votació, la qüestió econòmica ha entrat de manera descarnada en les consideracions d'uns i altres. No podria ser d'altra manera en el país que va veure néixer el fundador de l'economia moderna, l'escocès Adam Smith, l'autor de l'influent La riquesa de les nacions. A la recta final el govern de Londres està activant gesticulacions simbòliques (hissar banderes escoceses als ajuntaments de la resta del Regne Unit) i propostes econòmiques (màxima autonomia fiscal per a Escòcia amb capacitat, fins i tot, d'endeutar-se pel seu compte). Aquestes propostes, quan falta tan poc per al referèndum, semblen delatar el nerviosisme de Londres per un resultat encara incert. Les propostes relacionades amb recaptació d'impostos i gestió del deute públic, però, generen confusió fins i tot a la pàtria d'Adam Smith. Un dels principis que Smith va consagrar va ser, precisament, el fet que en qualsevol nació la política d'impostos ha de ser justa, clara i equitativa. Vet aquí la mare dels ous. Ara bé, centrant el debat en qüestions econòmiques que semblen precipitades i d'última hora i que són de difícil comprensió per als ciutadans normals i corrents, la majoria s'acabaran decidint pel nas i pel cor. Als més escèptics, les promeses de Londres els semblen –com diuen a Escòcia– “sopa reescalfada”. Curiosament, però, els escocesos volen independència però conservant la reina. Al govern de Sa Majestat, doncs, els queda encara fer baixar el Cristo gros, és a dir, instar la reina Isabel que es posi faldilla de quadres i s'adreci als escocesos amb respecte i, si pot ser, un punt d'emoció, per demanar-los que no se'n vagin. Allà, ja se sap, són més partidaris de la seducció que de la imposició.