Això d'en Mas

Mentre el president de la Generalitat trescava més fresc que una cama-roja la premsa de la corneta i el tambor el feia gairebé mort. Dins un quiròfan i en una operació a cor rebentat. Ells són així. Les ganes els poden. Si algun entès sensat en allò que en diuen comunicació de masses analitzés el cas català, podria escriure un tractat sobre la condició humana. Hi ha pluralitat nacional a la premsa de Catalunya? Tanta com capçaleres i propietaris. També entre periodistes. Més fins i tot que a la societat. N'hi ha a la premsa de Madrid? Gens. Una y grande. Pel que fa a libre, en podem parlar perquè en això hi ha més colors. Quants unionistes hi ha als platós catalans? Tants com tertúlies. Són majoria? No poden ser-ho, perquè no ho són socialment, però són més que la quota que els correspondria si tot fos qüestió de quotes. Quants independentistes hi ha als platós espanyols? Cap. I no se'n parli més. I encara després acusen els mitjans públics catalans de manipuladors. Diu el mort al degollat: “Qui t'ha fet aquest forat?” El problema, la gran desproporció, és que tots els programes espanyols es poden veure a Catalunya i cap programa català es pot veure a Espanya. I encara que així fos, no serviria de res. No parlen cap altre idioma peninsular que no sigui el seu. Mentrestant van veient fraus a l'Assemblea, Mossos ensinistrant-se en la guerra guerrejada i presidents que voldrien veure morts agonitzant. Com volen entendre la realitat? Ho volen? Només volen canviar-la a trompades.