Amb V de Barcelona
Per tercer any consecutiu, hem sortit massivament al carrer, en una mobilització social sense comparació a Europa, tant pel nombre de participants, com per la claredat de l'objectiu democràtic de la concentració, com per la capacitat d'organització demostrada per tercer cop, a la mateixa data. La vida de la capital catalana ha estat sacsejada per aquest esclat d'afirmació nacional, com ho han estat també els centenars de milers d'agendes personals, familiars i laborals modificades per poder prendre-hi part, persones de totes les generacions, classes socials, ideologies polítiques, confessions religioses i orígens geogràfics. Un nou missatge al món ha estat llançat des de la capital d'un territori que vol ser estat independent, en col·laboració amb tots els altres pobles i estats del món. Utilitzar el reclam propagandístic de Barcelona és, d'entrada, navegar sobre una onada d'èxit i ha estat, doncs, un encert escollir la capital nacional per associar un clam de llibertat a una ciutat que, internacionalment, té una consideració general tan positiva arreu. La mateixa valoració favorable que ha acompanyat fins ara el poble català, atès el format cívic, pacífic i festiu de l'esdeveniment del qual ha estat protagonista.
El poble ja ha complert amb escreix el seu deure nacional, fins ara, comprometent-se al carrer, a través d'un veritable espectacle de participació democràtica multitudinària. Però, ara, potser ja n'hi
ha prou d'aquest color. I no podem pre-tendre que el nostre objectiu col·lectiu irrenunciable tingui rigor i credibilitat només amb mobilitzacions així, per més concorregudes que siguin. És a dir, el
proper pas no pot ser, de cap de les maneres, veure quina una de grossa en farem per a l'11 de setembre de l'any vinent. El proper pas ha de ser votar, que és per a això que hem sortit al carrer. El Govern i els partits que donen suport a la consulta —no pas a un referèndum vinculant, ai las— han de ser capaços de garantir les condicions per tal que el poble de Catalunya pugui votar i expressar, lliurement, la seva opinió, en un procediment que reuneixi totes les garanties democràtiques pròpies de mesures d'aquest tipus. I, si malgrat la seva voluntat de fer-ho tot com es fa sempre cada cop que anem a votar (constitució de la junta i el cens electoral, ubicació dels col·legis, integrants de meses, tramesa de butlletes de vot, repartiment d'urnes, etc.) això finalment, no és possible, l'únic que no pot passar el 9 de novembre és que no passi res. Si no hi ha les condicions pràctiques per garantir una consulta democràtica plena, per l'obstrucció que hi pugui posar l'Estat, expressada per mesures concretes i per moviments subtils, llavors cal esperar una resposta unitària de les forces partidàries de les urnes, com a via per resoldre un conflicte polític evident.
Tant si es trasllada la consulta a
una altra data com si aquesta adopta la forma d'eleccions al Parlament, avançades per la gravetat de la situació i per la necessitat de donar una sortida civilitzada a una petició popular inajornable, s'han de preservar sempre les garanties plenes democràtiques en l'ús de les urnes. No podem fer el ridícul, ni fer una consulta a mitges. I, si malgrat voler votar, això no és possible, no es pot deixar passar el 9-N com si res, sinó aquell dia comparèixer tots, Govern i partits, a anunciar-nos la data en què serem cridats legalment a les urnes per decidir, sabent que, en algun moment, hi haurà una bifurcació de legalitats i haurem de triar la nostra. El poble ja ha parlat tres anys seguits, clar i català. Ara cal que ho facin el Govern i els partits. Si hem de sortir al carrer, en una nova performance patriòtica, l'11-S vinent, que sigui no per reivindicar que volem votar, sinó per celebrar que ja ho hem fet i que hem guanyat.
