Les imantacions de la V

Abans i després de la Diada, hem pogut llegir comentaris que contradiuen la falòrnia que no hi hauria llibertat per expressar opinions adverses al procés, sinó per aclaparar-lo amb anatemes, o advertint-nos dels riscos imaginaris que tragina. En un recorregut no exhaustiu d'imantacions, s'ha comparat TV3 amb Telemadrid i s'ha titllat la manifestació de parc temàtic independentista; jugant amb el disseny, la capacitat de moure les masses i l'estètica de l'espectacle, s'hi ha introduït maliciosament l'estigma totalitari; l'ANC i Òmnium han estat considerades com a entitats de “representativitat irregular”; se'ns ha advertit contra el risc de desembocar en un “simulacre insurreccional” i que, consumat el sinistre, “caldrà recollir-ne les víctimes i identificar-les”; la manifestació hauria estat una performance que faria pensar més en unes vacances que en un acte polític; Stefan Zweig ha estat citat per lligar el catalanisme actual amb un nacionalisme que “enverina la flor de la nostra cultura europea”; n'hi ha que se sentien passejant per Pyongyang; un Mas, confós perquè encara li creixen ungles i cabells, ignoraria que és un cadàver polític; hi hauria pretesos i remots paradisos de via ampla europea i de via estreta catalana; s'ha parlat del fanatisme d'uns polítics independentistes enlluernats; els antisobiranistes sostindrien que han aconseguit una “Diada més plural”; en fi, la cultura política catalana seria idèntica a l'espanyola, però corregida i
augmentada... El denominador comú de tots aquests comentaris és que ignoren el factor principal que ens ha dut on som: la voluntat de la gent.
El matí de la Diada, en un acte institucional a l'ajuntament de Barcelona, vaig sentir la conversa de dos militants de l'ANC que es proclamaven, per damunt de tot, demòcrates –un d'ells amb carnet d'ERC– i que deixaven “en mans dels governants” la
presa de decisions per facilitar la consulta del 9-N. No hi esmentaven la unitat, que es donava per sabuda. Dissabte passat, Carme Forcadell afirmava a Arenys de Munt que els polítics encara han de demostrar que poden anteposar els interessos de país als de partit. Per a la presidenta i el secretariat de l'ANC, la unitat no és cosa òbvia, sinó que cal obligar els partits a treballar-la i a conservar-la per atendre els compromisos adquirits amb la consulta; i, en cas que els dirigents no la sabessin mantenir, aquella unitat, la voluntat popular de votar s'acabaria imposant a les renúncies institucionals. La previsió és aquesta, i ningú podrà dir que en desconeixia el disseny: 100.000 voluntaris per anar de casa en casa “a escoltar la gent per saber quin país volem” i formació d'una taula de forces polítiques i socials per a l'estat propi, perquè, “a partir d'ara, l'actor del procés passa a ser el poble de Catalunya”. Si n'hi ha que demanaven política, en aquest trenat d'informació, participació i discussió hi trobaran la seva pedra de toc. Naturalment, també hi cap que l'excés d'optimisme, el càlcul erroni de forces, els desplaçaments d'opinió, l'emergència de realitats amagades, o, senzillament, la incapacitat de preveure la tempestat i de governar la nau, ens portin a platges no descrites en cap mapa. En aquest supòsit, ens caldria ViVaquejar una bona temporada, però no sembla que aquesta perspectiva ens hagi d'amoïnar gaire: n'hi ha que parlaran de “frustració”, però seran els mateixos que es mantindrien amb l'esquena dreta mentre la gent es deixava la pell muntant les tendes.