El punt de discrepància

Per superar el bloqueig que pateix la voluntat majoritària del poble català, estavellat i més que s'estavellarà encara contra les lleis i les majories parlamentàries espanyoles, caldrà un punt de transgressió. Necessari i tan segur com sigui possible. Transgressor. No hi ha cap col·lectiu nacional del món que s'hagi desprès d'un estat indesitjable sense aquest punt de trencament. A Catalunya la majoria dels representants parlamentaris del poble estan a favor, aparentment, del dret a decidir. Reconeixen Catalunya com a nació. Aquí hi ha, per exemple, el PSC i Unió Democràtica. Però no tots coincideixen en la necessitat de transgredir la legalitat. Aquí no hi ha ni el PSC ni Unió Democràtica. A favor de superar aquest punt coincideixen Convergència, Esquerra, Iniciativa i la CUP. El problema és que no comparteixen el moment. Esquerra i la CUP situen exactament el punt de transgressió en el 9 de novembre. Aprofitant la consulta. Convergència i Iniciativa demanen “garanties”. Ahir Oriol Junqueras va afirmar que les úniques garanties vàlides són el poble i el Parlament de Catalunya. El president d'Esquerra va proclamar que el seu partit “vol” entrar al govern per “blindar” la consulta. L'oferta és un pas endavant i una finta. Però no resol el problema. El problema de la discrepància en el punt de transgressió. Artur Mas no sembla disposat a parar les urnes al carrer per sobre de qualsevol altra consideració. El punt de discrepància no s'hauria de convertir en un punt final. Ai!