Projecte

Espanya, segons va afirmar un dia Esperanza Aguirre, aquesta incansable denunciant de les deficiències democràtiques alienes però no de les pròpies, és una nació amb 3.000 anys d'existència. L'endemà, la premsa amiga, moguda per la pietat i la misericòrdia, qui sap si per la vergonya aliena, encara va rebaixar els càlculs d'Aguirre en un mil·lenni. D'altres menys ignorants però no per això menys atrevits fan néixer la nació espanyola amb els reis catòlics, Isabel i Ferran; encara que quan Isabel va morir els nobles castellans el fessin fora per vell.

El cas és que tots aquests historiadors de fireta consideren que el concepte modern de nació, que va néixer amb la Revolució Francesa, ja existia amb el mateix significat fa cinc segles o tres mil·lennis, tant fa. El cas és voler fer passar bou per bèstia grossa.

El que hauria de preocupar aquells que s'omplen la boca d'Espanya és que després de tants segles encara no hagin aconseguit de construir un projecte permanent i engrescador, d'arrel popular. Al segle passat hi va haver un: el de la Segona República, i ja se sap com va acabar. Després, els rebels van intentar imposar per decret el projecte d'una Espanya. El seu. Va fracassar, és clar. Ara, el govern del Partit Popular, també des de dalt, pretén convertir la Constitució en aquest projecte engrescador, amb el pretext que va ser votada per una majoria d'espanyols i, sobretot, de catalans. Passen per alt que la situació de sortida de la dictadura era tan dolenta per a les llibertats que també s'hauria aprovat una Constitució encara més restrictiva.

El problema, el gran problema que gairebé sempre ha tingut Espanya, és que els seus projectes es fan en contra d'algú. En canvi, a Catalunya, des del poble –no des del poder, com passa a Madrid– s'impulsa un projecte que atreu i que il·lusiona. Que no és contra ningú, sinó a favor de la democràcia.

Per això no ens entendran mai.