Avui, Escòcia

Avui podria néixer un nou estat a Europa. Ho sabrem, segu­ra­ment, ben entrada la mati­nada de diven­dres, ja amb la llum del nou dia banyant el car­rer. La veri­tat és que ara, quan ja deuen haver començat a votar, ningú no té ni idea del que els ciu­ta­dans esco­ce­sos aca­ba­ran deci­dint en les urnes i tot indica que el resul­tat, gua­nye qui gua­nye, no podrà ser més ajus­tat. Anirà lite­ral­ment d'un parell de vots, sem­bla. Però el que compta, allò que és real­ment impor­tant, és que, si final­ment gua­nya el sí, Escòcia serà for­mal­ment un estat inde­pen­dent el febrer del 2016 i a Europa haurà apa­re­gut un nou estat gràcies a la democràcia i sense ni un bri de violència. Que és una gran notícia.

Tenim la memòria curta, així que val més recor­dar, d'entrada, que la gran majo­ria dels estats euro­peus, de Noru­ega a Xipre, no eren inde­pen­dents el 1900, en l'inici del segle pas­sat. Els mapes can­vien molt més que no sem­bla. Tant que, pel que fa al segle actual, a Europa ja tenim tres estats dibui­xats en l'atlas que l'any 2000 no exis­tien. Escòcia en seria el quart i és pos­si­ble que nosal­tres matei­xos poguéssim ser-ne el cinquè. Déu n'hi do, doncs, el ritme del segle XXI…

I és que quan els con­ser­va­dors van accep­tar fer el referèndum esta­ven con­vençuts que la victòria era fàcil i ara la rea­li­tat s'ha posat de cap per avall. Ales­ho­res ho deien les enques­tes, i a cavall de les enques­tes algú a Lon­dres va pen­sar que era el moment de gua­nyar amb un setanta per cent per enter­rar el debat per sem­pre més. Aquest ha estat al final el seu error més gran, perquè ara ningú no pre­veu que puguen gua­nyar amb una gran distància. I això vol dir, sim­ple­ment, que el debat con­ti­nuarà obert, fins i tot si gua­nya el no aquesta mati­nada.