Enveja

Sento enveja dels que tenen l'oportunitat de perdre un referèndum. He vist, hem vist, com un poble pot decidir lliurement el seu futur, màxima expressió del sentiment democràtic, i ho pot fer en absoluta normalitat, sense el cor agre que s'alimenta a la península Ibèrica. Exercir el dret a decidir és el que ha fet Escòcia i exercitar el sempre difícil joc democràtic és l'aposta més correcta que ha mantingut Londres. La història és la que és, i quan el debat intel·lectual s'encapsula en una qüestió de força se segresta el dret de tota col·lectivitat a poder votar. Cal observar que la realitat escocesa és lluny de la catalana, quan terra enllà no tenen el sentiment identitari que aquí és la raó fonamental de molts catalans. A Escòcia els components financers han estat bàsics per activar la moguda i finalment per decidir el resultat, entre el desig de millores i la por de perdre beneficis. Però, abans del sí o el no, les promeses de Londres ja asseguraven el desenvolupament de noves competències i acurades declaracions d'amor. Amb la massiva mobilització del país, els escocesos ja assolien la victòria. Des de la realitat catalana, contemplar l'actitud de la crosta espanyolista ens indigna i ens fa més independentistes, quan el llenguatge i les maneres del centralisme només saben desqualificar qualsevol moviment català. El procés ha demostrat que Espanya no ens estima i que la relació entre el poder central i el poble català serà molt difícil de sargir. Escòcia té camí a recórrer en el conjunt britànic, però Catalunya sembla haver cremat totes les possibilitats de relació amb el cos administratiu espanyol. A vegades, en nits de mal dormir, fins he pensat que a Catalunya s'imposaria el no en una consulta sobre la
independència, ja que hi ha una important bossa de vot ocult que podria bolcar el
resultat. Però, de veritat, cada dia tinc més enveja de qui pot exercir el seu dret a decidir,
encara que electoralment perdés la partida. Almenys sabríem quants som uns i altres.