Visions d'Espanya i Escòcia
La designació dels nous comissaris i alts càrrecs de la UE mereix alguns comentaris. Els blocs d'estats membres pacten els noms dels seleccionats i tota la maquinària s'imposa als catapultats a la bicoca que anhelaven. En el cas d'Espanya, per intercessió de l'apòstol Santiago i de la pelegrina cancellera Merkel, sembla que s'ha aconseguit el compromís que De Guindos, el ministre expresident a la zona ibèrica de la banca Lehman Brothers de tan infaust record per la fallida i l'ulterior rescat de l'entitat, serà col·locat de president de l'eurogrup que formen els ministres de Finances. Serà d'aquí un any, perquè l'actual titular holandès vol esgotar el seu mandat. D'altra banda, Rajoy també va obtenir que el candidat Arias Cañete ocupi la plaça de comissari de Medi Ambient i Energia. No la d'Agricultura, que ambicionava, però sí aquesta poltrona de consolació.
De totes maneres, Arias es va oblidar de complir un tràmit previ a la presa de possessió i no es va desprendre de les accions que tenia en dues empreses petrolieres, que òbviament eren constitutives d'un conflicte d'interessos. Potser algú podria confirmar via mercantil per exemple si, a part d'accionista en el ram del petroli, també havia estat president i/o conseller en alguna empresa del ram que s'hagués dedicat al bunkering, és a dir, a la venda de combustible als vaixells fondejats davant de Gibraltar. Perquè, en cas afirmatiu el govern de Madrid hauria estat denunciant un tràfic atribuït a Gibraltar, però, en realitat, dut a terme per companyies de capital espanyol. Una mica com les queixes pels espigons construïts al penyal britànic sense explicar que els milers de tones de roques i material amb què es van fer les obres eren comprats a Espanya.
Els observadors estrangers també
estan ara pendents de la banca espanyola i expressen la convicció que s'ha tancat un cicle amb la culminació del procés de recompra dels bancs estrangers situats aquí. La compra del Barclays per part de La Caixa per 22.000 milions a canvi dels actius i de 2.790 oficines ha significat el tancament de les recuperacions iniciades pel Sabadell amb l'adquisició del Lloyds i amb l'operació del Popular quan es va quedar la xarxa del Citi. S'ha evitat també que la Catalunya Caixa trenqués la pauta i se n'ha fet càrrec el BBVA. Es donen, per tant, les condicions per a la necessària reducció de costos. Alemanya, per exemple, té 44 sucursals per cada 100.000 habitants mentre que Espanya en té 73. Caixabank, per exemple, l'any passat, tenia una ràtio cost-ingressos del 54%. En canvi, el Swedbank de Suècia el té d'un 40 i poc. Ara caldrà veure si Caixabank serà capaç d'estalviar 150 milions d'euros anuals. Segons diu el FT el perill és que la petita i fràgil reactivació econòmica que es comença a percebre relaxi la reducció dels costos que s'hauria de dur a terme de forma peremptòria. En fi, aquest és el panorama que es dibuixa mentre a Escòcia, civilitzadament i democràticament, les urnes estan decidint, o més, la possible independència o la continuïtat del Regne Unit. De matinada, a l'hora d'escriure aquest text no se sap encara un resultat aparentment ja decidit. S'han analitzat les enquestes d'opinió i, més encara, el pronòstics que revelen els moviments dels corredors d'apostes. Però en els rengles unionistes segueix la preocupació per la viabilitat de la majoria inicialment prevista. De fet, el yes ja té una victòria: encara que perdi hi haurà devolution allà on Espanya, per exemple, practica la involució. Me n'aniré, doncs, a descansar somrient per l'acudit del gran mestre Ferreres amb la caricatura de la reina d'Anglaterra dient que és preferible ser democràtic que no pas campechano. “Está claro, Bono?”, que diria Enric Juliana.
