Consciència nacional de seguretat
Durant les darreres setmanes s'ha establert en la societat catalana un cert debat sobre una futura independència de Catalunya i la disposició que aquesta pot comportar d'unes forces armades, com de fet ja tenen pràcticament totes les nacions del món –nacions amb característiques semblants a les nostres.
És evident que és un debat per fer, però des del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC) –que des del 1984 és l'única institució catalana que tracta temes de seguretat i defensa des d'un marc nacional català desacomplexat– creiem que la disposició de forces armades no és, ara, un tema prioritari. Cal, doncs, que siguem molt seriosos i responsables amb un tema d'aquestes característiques per evitar facilitar les campanyes de desprestigi del procés cap al dret a decidir de Catalunya.
Catalunya, però, té la responsabilitat de tenir previstes una sèrie d'estratègies i estructures que són necessàries i prioritàries. En primer lloc, tenim una societat insensible als temes de la seguretat, acomplexada com a conseqüència de 300 anys d'una història de derrotes i ocupacions. I tot això ha comportat que bona part de la societat catalana no cregui necessari tenir consciència nacional de seguretat –amb tot allò que aquesta decisió comportaria. Avui dia la Policia de Catalunya ja està patint aquestes conseqüències.
La nostra societat és, en el marc de l'Europa occidental, potser, la que compta amb més centres, fundacions i instituts per la pau per quilòmetre quadrat. I en canvi en cap de les dotze universitats no es poden estudiar amb normalitat les qüestions de defensa i seguretat com sí que passa a les universitats espanyoles, franceses, britàniques o nord-americanes. Això és una anomalia. I el moviment pacifista, que té aspectes positius, hauria de reflexionar sobre si Catalunya pot ésser un país diferent de la resta de països de l'Europa occidental. Catalunya potser no ha de parlar encara de si tindrà forces armades o no en tindrà. Però allò inajornable és que Catalunya prengui, ara per ara, les mesures oportunes per disposar de les persones, els pressupostos i la tecnologia per suplir les competències dels cossos i les forces de seguretat de l'Estat a Catalunya. I a més, el dia 1 després de la independència caldrà tenir també preparada la seguretat aèria, marítima, del ciberespai i terrestre. A tot això ens hi obligarà la comunitat internacional i aquí no s'hi valen només papers, documents... sinó que caldran realitats: tenir la gent i els equipaments necessaris.
A més, també caldrà reforçar la Policia de Catalunya i veure si cal mantenir o no dos cossos policials al país o si anem cap a la unificació d'ambdós cossos. I en cas que sigui així, haurem de decidir quants efectius necessitarem.
És important, doncs, que els nostres dirigents polítics i institucionals siguin seriosos i estiguin ben informats: la comunitat internacional, així com la comunitat política i la d'intel·ligència, observen amb atenció el moviment sobiranista i valoraran com a importants les opcions sobre seguretat i defensa que donin credibilitat a un projecte d'estat com el català. Per sentit del ridícul, caldria que el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) retirés l'informe elaborat sobre la seguretat.
El projecte català, per molt original que vulgui ser, haurà d'acoblar-se al context internacional de les aliances que aquest estableixi –i seran les seves institucions amb el seu mandat democràtic les que decidiran quin és el seu model de seguretat i defensa. Allò que no ens podem permetre és que els ciutadans del futur estat català no tinguin consciència nacional de seguretat.
