Vint anys

De pre­mis lite­ra­ris n'hi ha molts, però ara fa vint anys vaig tenir la sort de veure'n néixer i créixer un, de molt a prop. És un cer­ta­men local, modest i sen­zill, però això no treu que no tin­gui un noble i gran objec­tiu, una volun­tat uni­ver­sal, com d'altres guar­dons de més renom i més recur­sos: pro­moure la lec­tura i l'escrip­tura. En aquell moment, però, aquest propòsit cos­tava veure'l a curt ter­mini i ja es men­ta­lit­za­ven que els fruits s'obtin­drien al cap d'uns anys, de vint anys, per exem­ple. Amb vint anys, dues dècades, n'hi ha prou per espe­ro­nar, fomen­tar i pro­mo­ci­o­nar l'hàbit de lle­gir i escriure entre la mai­nada. I no només això, també s'ha sabut impul­sar l'afany de recerca entre els joves i adults, que també hi poden pren­dre part. Els pre­mis lite­ra­ris i de recerca Ramon Vidal de Besalú, orga­nit­zats per l'asso­ci­ació cul­tu­ral Talla­ferro, hereva de l'empenta de la des­a­pa­re­guda Acunç, baten rècords de par­ti­ci­pació cada any en tre­balls de cre­ació i de recerca. I ara en fa vint, amb el des­a­pa­re­gut i mala­gua­nyat Josep Buch, el meu pri­mer mes­tre de català, es va enge­gar un con­curs lite­rari on el més impor­tant era par­ti­ci­par. Perquè par­ti­ci­par-hi volia dir que adqui­ries el com­promís de fer més gran la nos­tra llen­gua, la nos­tra cul­tura, el nos­tre patri­moni. I així han anat pas­sant els anys i, mal­grat els alts i bai­xos, l'espe­rit del tro­ba­dor que dóna nom als pre­mis ha impul­sat els orga­nit­za­dors. Un incom­bus­ti­ble Pere Cerro, el meu pri­mer mes­tre de cas­tellà, ha lide­rat els esforços per no abai­xar els braços i llui­tar per engres­car tot­hom a pren­dre-hi part. Un dels encerts és que la majo­ria de tre­balls pro­ve­nen d'alum­nes d'esco­les i cen­tres de secundària de la Gar­rotxa i d'altres comar­ques cata­la­nes però no només això. Ara que s'ha obert la con­vo­catòria per a l'edició d'enguany, estic con­vençut que la filo­so­fia que amara l'essència d'aquests pre­mis lite­ra­ris és aque­lla que hauríem d'apli­car-nos: lle­gir i escriure a qual­se­vol edat ens fa més grans, més savis, perquè són vint anys en bene­fici de la cul­tura.