Opinió

La columna

No sóc Spartacus

El triomf final li espurnejava als ulls ahir a Jordi Pujol quan va aixecar el cap i la veu

Ahir, capcot i amb el pes de totes les bosses d'escombraries andorranes allotjades a les bosses dels seus ulls, Jordi Pujol va baixar a l'arena parlamentària a l'hora que els lleons berenen. Com en una pel·lícula romana amb els papers intercanviats, l'antic emperador seia enmig del circ i, a les graderies, els representants del poble venien proveïts de discursos afuats i ganes de passar comptes al cèsar caigut. El programa era previsible, fins i tot inevitable, perquè el destí de l'expresident va quedar escrit el dia que ell mateix va apuntar el dit gros cap a terra. L'escarni públic i el desterrament polític. I prou. La resta serà simplement això, un entreteniment circense, una representació teatral sense túniques però carregada de caretes al final de la qual els lleons es quedaran amb gana. Perquè, tot i la gravetat oratòria del mateix Pujol explicant la freudiana relació amb el seu pare, malgrat el tràngol de la confessió i la incomoditat de les investigacions, tots sabem cap a on apuntarà de veritat el dit quan siguem al cap del carrer. Hi ha prou indicis per creure que l'octogenari polític potser no salvarà el prestigi però sí salvarà els mobles. El triomf final li espurnejava ahir als ulls quan, en la segona meitat de la compareixença, va aixecar el cap i la veu i va recuperar l'aplom per esbroncar els diputats que, segons ell, s'empassen les mentides dels mitjans de comunicació i promouen la desmoralització als catalans. No, Pujol no és Spartacus, no s'ha pas posat dret per assumir una culpa compartida ni tampoc per sacrificar-se per ningú. Sap prou bé que, si convé, l'antic emperador té moltes mantes per estirar. Ahir, mentre es rebotia contra els diputats que li requerien respostes, mentre desgranava un parlament en el qual va referir-se sobretot a la por, al dolor i a l'obligació, surava a la sala una altra paraula ben diferent. No, ahir al Circus Maximus no va pas resplendir el coratge de Spartacus, sinó la impunitat dels emperadors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.