I ara, què? Doncs persistir

No és que els catalans hàgim de prendre consciència d'on ens hem ficat, és que hem pres consciència d'on hem estat ficats els últims tres-cents anys. La signatura del decret de convocatòria de la consulta pel 9 de novembre ja ha fet que Catalunya hagi deixat de ser el que ha estat durant segles. Fins i tot amb els recursos que ha presentat el govern espanyol, que, ja ho sabem, té el poder a les mans, fins i tot el del Tribunal Constitucional. Catalunya ja no és el que era, i es va escenificar entre divendres i dissabte, amb la compareixença de Jordi Pujol al Parlament i l'acte del president Artur Mas a la Generalitat. Que els catalans, la majoria, han decidit fa temps que la relació amb Espanya s'ha de revisar votant a les urnes és un fet que no té marxa enrere per molts recursos i per moltes lleis i per molt tribunal inquisitiu dirigit pel PP. I divendres, en el penós espectacle que es va viure al Parlament de Catalunya, es va escenificar que els catalans també volen acomiadar-se de la manera de fer política que ha predominat les últimes dècades. De les dues coses només hi ha una manera de fer net: la independència a través de les urnes. I
això és més irreversible que la sagrada Constitució espanyola.

Catalunya –la majoria dels catalans– vol ser el que es va escenificar al Palau de la Generalitat dissabte: respecte a la voluntat del poble i determinació per constatar que per sobre de les lleis locals hi ha drets universals. La pregunta ja fa dies que és: “I ara, què?” Ningú té la resposta definitiva: ni el govern espanyol ni el Tribunal Constitucional. Però sí que hi ha una cosa certa: som on som. I si s'hagués fet cas als que successivament han entonat cantarelles com ara “no hi haurà data per a la consulta”, “no hi haurà pregunta”, “no hi haurà acord”, “Mas no s'ho creu”, “Mas no vol la consulta”, “Mas es farà enrere”, “no s'entén l'estratègia de Mas”, sens dubte que no seríem on som. Jo tampoc no sé “i ara, què?”. Però sí que sé que això no s'acaba amb la previsible prohibició del TC.
Hi ha maneres d'insistir, de persistir, de protestar i de pressionar. I de decidir. Ja hem acumulat moltes imatges i molts actes que expliquen al món que la nostra voluntat és legítima. Dissabte els mitjans de tot el món, altre cop, van reflectir la decisió de Mas de convocar el referèndum. Continua faltant la valentia de les cancelleries internacionals per donar suport a la solució al problema per mitjà d'una votació. Continuen dient que és un problema intern d'Espanya, però el ridícul democràtic cada vegada és més global.