Incomunicació
Dos convidats a un programa de debat parlen simultàniament, es llancen un a l'altre les paraules; parlen, sí, però no escolten. Quan dues persones parlen simultàniament es fa inintel·ligible el que diuen. Sembla no importar-los massa, es diria que l'objectiu per a ells és més aviat no deixar parlar l'altre que no pas parlar un mateix. En aquest debat les frases són curtes, esquemàtiques, concises, més eslògans que arguments, pensaments o reflexions. Són allà un en presència de l'altre però no es comuniquen.
És pràcticament inviable que a partir d'aquestes circumstàncies el diàleg tingui sentit, raó de ser; simplement, no existeix. Es dóna sovint el cas que dues persones interrompent-se demostren una manca d'interès per res que no sigui el que cada una diu. Volen ocupar l'espai i el temps perquè l'altre no parli, és una estranya manera d'intentar guanyar un debat; no es tracta de contraposar arguments, de convèncer l'adversari o explicar-se amb l'aliat, es tracta de cridar més perquè el soroll de la pròpia veu i presència tapi les paraules dels altres. A voltes és espontani, la discrepància sobre el que diu l'altre, la necessitat sentida de reaccionar d'immediat, l'excés d'excitació porta a precipitar-se a interrompre'l, però en ocasions fer inviable que la contrapart s'expressi, incomunicar-lo, és premeditat i calculat, és això rigorosament el que és la demagògia.
És aquest un hàbit profundament arrelat i estès, més en els pobles meridionals que en els septentrionals, i és per això que aquestes discussions tenen tanta manca d'interès en el nostre país, els mítings i les declaracions blindades interessen a pocs tret dels convençuts i tocats per la fe... Per a què això no passi és necessari que hi hagi respecte, curiositat i interès pel que diu l'interlocutor; massa sovint no és el cas. És difícil saber si aquesta incomunicació es deu al caràcter de les persones o els formats dels debats hi tenen a veure, però és cert que en altres entorns aquestes discussions tenen més interès, el lloc comú, la banalitat o simplement la manca d'elegància es veuen substituïdes per l'originalitat, l'especificitat i la intel·ligència.
Montaigne distingeix entre els que tenen facilitat de paraula, estan sempre disposats a expressar-se, i els que són més tardans, no diuen res tret que ho hagin elaborat i premeditat. Montaigne, home de profund i pausat pensament, prefereix aquests... Uns es llancen a opinar sense més reflexió i el pensament corre en paral·lel a la paraula, s'alimenta d'aquesta i aquesta d'aquell, el discurs s'emplena de passió més que de reflexió i només pot ser o extremament brillant o extremament banal. La reflexió és més probable que porti a l'equilibri que a l'extrem en les idees que un expressa. Si l'home es convenç més per la passió que per racionalitat, la conclusió hauria de ser que l'espontaneïtat i la improvisació són el camí per convèncer la contrapart, però això només és cert si el discurs està ben estructurat, és intel·ligible, és capaç de tocar el cor amb el sentiment i el cap amb la racionalitat. No sol ser el cas, perquè l'espontaneïtat necessita un toc de genialitat, de sentiment i passió, del qual en general està mancat.
Un pot dir directament el que sent, pot un deixar-se portar pel sentiment, però el moment d'espontaneïtat ha d'estar precedit per un de reflexió si no es vol caure en la inanitat. Arribaríem per aquest camí a la conclusió que l'espontaneïtat ha de construir-se sobre una base de reflexió. I és aquest precisament el problema, massa sovint els debats públics, les tertúlies radiofòniques o televisives estan plens de personatges que són espontanis però més aviat ignorants, poc preparats per a la discussió, sense dades i referències, diuen només allò que és més immediat, més obvi. La seva urgència per parlar és per expressar la idea prefabricada, la recepta que respon a la seva superficial creença o a un ideari fossilitzat de partit o grup, al qual es deuen.
Són nàufrags cada un a la seva petita illa, deserta d'idees i pensaments, aïllats per un mar d'incomunicació fabricada per ells mateixos... Generen, més que res, avorriment. Les excepcions que certament existeixen són realment això: excepcions.
El poeta menorquí Ponç Pons diu: “Hi ha dies que voldria no haver de veure ningú i anar-me'n vora el mar i escriure. Però, existim sense els altres?”
