Debat del rovelló

Així batejaria Carles Ribera (últim Presència) el contrast puntual que protagonitza amb Xevi Sala sobre si els boletaires han de sotmetre's a taxes, carnet, vigilància. O si poden anar collint bolets gratuïtament, sempre a casa d'altri, i/o seguir devastant impunement la fronda, sempre la dels altres. Vistos aquest cap de setmana els primers estols de boletaires que confonien camps amb pàrquings i que obstaculitzaven els camins, m'abelleix d'afegir-me a tan apassionant discussió. Com diu Ribera, l'excés de cistells pot fer que la “consuetud immemorial” o el “costum ancestral” d'agafar lliurement bolets hagi de regular-se; com, afegim, es va acabar un bon dia la llibertat absoluta, també vella i tradicional, d'agafar l'escopeta i caçar un tord o un conill. Segueixo amb expressions dels periodistes. El boletaire practica la “llibertat d'agafar els fruits que la natura li posa a l'abast”. Visca la lírica, però ep!: per ara la natura –boscos i erms–, de la mateixa manera que la cultura –cases i cotxes–, està més o menys repartida entre una munió de propietaris, i fa temps que els pastors de Virgili canten menys perquè han de fer temporada a l'oliva de Kalamata. Que el “camp” dels urbanites no es tanqui amb clau com els vehicles o els pisos, no vol pas dir que aquest “camp” ni el que s'hi produeix sigui de tots mentre, Déu no ho vulgui, no es col·lectivitzi; de més que avui dia la invasió boletaire dels boscos deixa conseqüències perfectament evidents, sovint vergonyants i no gens suposades. D'acord: hi ha boletaires que respecten aquesta natura que no els pertany com ho fan en cafès o cines (o els respecten perquè paguen?), però també és inqüestionable que la part boletaire que menysté els boscos que no són seus és decisiva: els dilluns semblen llaurats. En aquest país el bosc és bastant social: està repartit entre molts propietaris, herència de quan la majoria de cases de pagès tenien bosquet, vinya, hort, olivar... El dia que els flequers van deixar d'escalfar el forn amb feixines i que la fusta de pi va passar a valer menys que res (es paga per sota del cost de l'obligació de trinxar el brancam), al propietari només li queda el que, si té sort, li pertoca de la renda del vedat de caça. Per què, doncs, com el caçador, el boletaire no ha d'avenir-se a taquilla, carnet i guarda? I un dia parlarem de la recol·lecta empresarial de (la majoria de) pinyes i de quan els espàrrecs i cargols esdevenen passaport per ficar-se en horts aliens i omplir el cabàs de pebrots i tomates.