LA GALERIA
El pes de l'opinió
¿S'hi han fixat? Ja no hi ha cap conferència sense torn final de preguntes, cap magazín de televisió sense tertúlia, ni franja sobreimpresa de SMS i/o comentaris dels correus electrònics dels espectadors, ni tampoc hi ha cap telenotícies sense un reporter que faci una enquesta ràpida i que no tindrà cap valor estadístic a quatre vianants que passaven per allà mentre la càmera estava engegada. ¿Quines són les causes d'aquesta tragèdia?
Ja fa molts anys que a totes les conferències que es fan i es desfan hi ha sempre un espontani (o més d'un) que fa una pregunta impertinent en el sentit estrictament literal: impertinent per extemporània, no pas per crítica. O encara pitjor: a vegades et fan la conferència paral·lela. Aquest risc no impedeix que cedir la paraula al públic sigui una tradició gairebé inqüestionable. ¿Com es pot anar en contra d'un exercici tan enriquidor, plural, democràtic, etcètera, etcètera? Amb aquest argument el mateix costum ha arribat al periodisme. El periodista pensa que l'espectador no només espera informació i l'amaneix amb les opinions del veí del tercer segona, que són ben respectables i, segons sembla, igual de rellevants que les dades. Per això també a la majoria de programes de televisió d'actualitat ens ofereixen llegir a la part inferior de la pantalla les opinions que els espectadors envien per SMS (alguns d'esborronadors), i fan enquestes (que permeten obtenir ingressos per trucada), i comenten els correus electrònics que els arriben a la redacció. Tot aquest devessall d'opinions sense cap aval de la solvència de l'emissor ens arriba mentre els tertulians –habitualment els mateixos– donen voltes –habitualment les mateixes– en un debat clònic dels anteriors. Per darrere dels caps dels tertulians veiem un bucle d'imatges d'un minut o minut i mig de durada que es repeteix fins a la sacietat. És clar, ¿vostès saben com n'és de cara la informació (un reporter a l'estranger, un càmera, equips, lloguer del satèl·lit, cròniques treballades, i vagin sumant)? Vostès saben com n'és de barata l'opinió? Josep Pla ens va deixar dit que tothom opina perquè és més fàcil que descriure. El problema és que a vegades el llautó brilla com els metalls nobles. I vivim en un món ple de llautó, d'interferències, un món convençut que la lliure expressió significa poder dir qualsevol cosa, que tot és relatiu, que tot val, i que les dades són irrellevants quan contradiuen les nostres opinions.