L'esforç i la independència
El procés fins ara
ha estat modèlic, però ara caldran sacrificis. No seria sobrer
anar fent guardiola pels damnificats
El PP català ha amenaçat de dur a la fiscalia els 86 diputats que van votar a favor de designar els llavors set membres de la comissió de control que han de vetllar per la correcta aplicació de la llei de consultes, la que ha de permetre als ciutadans del Moianès dir si volen aquesta nova comarca o als de Sant Sadurní d'Anoia què volen fer a les antigues escoles. I preguntar als ciutadans, el 9-N, quin futur polític volen per al seu país. Un decret que el president de la Generalitat ha signat però guardant-se una carta a la màniga, ja que entrarà en vigor “als efectes de la vigència corresponent”. Aquesta amenaça per un acte polític és només un exemple de la política de por legal que aplicaran els partits anticonsulta, PP i PSOE, quan més s'acosti el 9-N. I, a més, no serà pas el més contundent. Ni de bon tros. El ressò internacional que està aconseguint el procés sobiranista en la premsa mundial pot evitar que en facin alguna de més grossa (parlem de l'Estat que va crear els GAL , torturar, amb el beneplàcit de Baltasar Garzón, independentistes catalans perquè estaven contra els Jocs Olímpics de Barcelona , o que va tancar un diari pel simple fet d' escriure's en basc ), però la suspensió de l'autonomia no és pas descartable, més enllà de veure qui afavoriria. En tot cas, és obvi que la independència no arribarà de manera gratuïta.
El procés català és modèlic perquè escull, contra l'opinió del mateix Van Rompuy , la mobilització no violenta per canviar les fronteres. Els periodistes estrangers queden parats que el moviment sigui, amb milions de persones al carrer, pacífic i integrador. La feina de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), d'Òmnium Cultural, de Súmate, de l'Associació de Municipis per la Independència i tantes altres entitats és encomiable. El suport municipalista –de municipis, recordem-ho, escollits el 2011 i no pas ara– és clau. Però potser ja és hora d'assumir que caldran més esforços. Les campanyes de l'ANC i Òmnium s'han sufragat amb els diners dels mateixos catalans, per molt que Hisenda ho posi en dubte. Potser cal passar ja a la fase de fer guardiola –caixa de resistència– pel que vindrà. Pels funcionaris que poden veure com un mes se'ls retarda el sou, o una part; pels funcionaris –i ciutadans– als quals caldrà defensar judicialment; pels Mossos que triïn el poble i no el TC; pels treballadors que poden perdre dies de sou per vaga… Estem a un pas, però serà un pas dur. I s'ha de dir. I s'ha de saber. I s'ha de decidir si s'hi vol jugar.
