Dies de glòria

Aquests dos dies passats han estat de glòria. Ha estat tranquil·litzador comprovar com els dirigents del denominat bloc sobiranista han pogut fermar estratègia, una vegada més, i no dissoldre's a la primera trompada constitucional. Ha estat emotiu veure desfilar la majoria dels alcaldes del país pel pati dels carruatges de la Generalitat per lliurar als representants del govern les mocions a favor de la consulta. I sentir l'alcalde Trias –qui li ho havia de dir!– i el president Mas elevar la categoria municipal a nacional. Lligar els representants més directes del poble amb les institucions generals. El procés sobiranista a Catalunya és com el mecanisme d'un rellotge. Totes les peces han d'encaixar de manera ajustada i solvent perquè funcioni. “Perquè la gent visqui millor”, com va deixar anar dissabte Xavier Trias. Aquest mecanisme haurà de marcar necessàriament un punt de transgressió. Però ho haurà de fer alhora, sense cap fissura. Si els fets i la gent porten cap a la desobediència el dia 9 de novembre, la desobediència haurà de ser total i efectiva. Si comença per un funcionari, després se n'hauran de sumar dos més, i tres, i mil, fins que “el pols democràtic”, com remarca la CUP, desbordi la capacitat repressora de l'Estat. Els càrrecs electes, els funcionaris, la gent al carrer, tot això pot possibilitar la consulta. I si aquest mecanisme aguanta, els dies de glòria s'allargaran fins a la normalitat desitjada. Perquè la glòria més gran és ser normal. I digne. I lliure.